Pròxima estació… Sempre m’he mogut amb metro per Barcelona, ràpid i eficaç. Tot i així, fa cosa d’un parell de mesos, per motius irrellevants en aquesta història, vaig haver d’agafar un taxi degut al meu despistament crònic. Havia de recórrer tota Barcelona en temps record i per molt amant del metro que fos, el taxi era la meva única opció.
Era a la Plaça Joanic quan vaig aturar a aquell taxista dels braços tatuats i dilatacions a les orelles. Pujo. “Cap al port, un cop allà jo ja li indico” dic jo. El taxista, fent un gest de respecte, baixa la música.
– NOOOOO!!!! No baixis la música! Sóc molt fan dels Amics!!! -vaig dir.
En aquell moment sonava Monsieur Costeau. El taxista, alegrat de compartir criteri musical va posar la música a tot volum, just a temps per sentir el “No, no, nooooooo”. Fantàstic.
– Saps de memòria alguna de les seves cançons? -em va preguntar.
Em vaig sentir un pèl ofesa.
– Me les sé totes!!!!
– Doncs, cantem-les!!
No sé quin dels dos cantàva més fort. Quan va acabar Monsieur Costeau recordo que va començar a sonar El Código Da Vinci (tenia totes les cançons dels Amics de les Arts agrupades en un únic disc aleatòriament ordenades), va deixar anar un “Ui…” i va canviar de cançó.
Vam arribar al port cantant L’affair3 Sofia a tota veu.
Des d’aquí una abraçada al taxista, del qual desconec el nom.
PD: La foto és de l’últim concert dels Amics a Terrassa, no té relació amb la història, però aquí la deixo.