#41 de DobleN

Captura de pantalla 2013-04-22 a les 08.47.44

I de cop estàs catalogat.

A vegades les coses passen per algun motiu que ningú sap.  Un concert al costat de casa, un – va ja els veure gratis a noseon, una amiga que finalment no hi pot anar i pam, primer concert dels Amics de les Arts. Això va passar al març de 2013, amb la gira acabada de començar i amb el primer concert (crec) que feien en un pavelló.
Recordo molt cada moment d’aquell concert, com vaig anar descobrint els 4 amics sobre l’escenari. Mai he tingut molt clar si això de la màgica existeix, però senyor allò ho va ser. Vaig passar d’un – naa ja els veure en un altre lloc – a fer 15 concerts en un any.

Per això no hi ha cap explicació racional, al menys jo no la trobo.  Després del primer concert vaig fet el que fa tothom, entrar a internet. A veure aquets tios que fan exactament. I flipes… De cop vaig poder viure la gira anterior i l’anterior a aquesta, veure fotos, vídeos, comentaris de tot! Viure com gravaven els discos i ho explicaven tot, viure els seus viatges amb ells. A la xarxa podies trobar hores i hores d’Amics. I a mi, que tot això d’internet i de xarxes socials m’encanta em va semblar la meravella més gran del món. Una campanya de màrqueting a lo bestia, podrien dir alguns. Però no, res més lluny! Només hi ha una voluntat de fer les coses així, de fer partícip a tothom de tot i de compartir per naturalesa i més per gust dels que ho fan que dels que ho mirem!

No costa adonar-se que el punt neuràlgic de tot és el BLOG. Aquí passa tot i hi és tothom. És aquí on veus que hi ha molta gent com tu! Que va als mateixos concerts, que fa les mateixes coses, i deixes de sentir-te sola i un xic sonada! I les xarxes socials altre cop fan màgia i comences a veure conèixer a la gent que, com tu, escriu compulsivament al bloc. I fas Amics!! I penses… Gràcies als Amics he fet Amics….

Però centrem-nos amb els Amics, o sigui els Amics Amics, no els amics que fas gràcies als Amics. Bé, és igual ja m’enteneu. Els 4 amics, fan moltes coses. Primer escriure cançons, gravar-les, compartir-les i fer concerts. Diríem que això és la vida natural d’un grup. Doncs ells tenen molta més feina!! (com sabeu tots). I un dia després de no sé quants concerts t’esperes perquè et firmin alguna cosa i són ells els que et reconeixen a tu! Et llegeixen al bloc, veuen les fotos que els hi poses a l’instagram i el que poses al twitter.

I aquí te’n adones que ets una espècie catalogada de cap a peus, que aquest vici amical no és passatger i que el duràs sempre més amb tu. I te’n alegres taaaaaaaaaan… Saps que passi el que passi, tens un lloc, ja sigui el bloc o els concerts, on desconnectar de tot i gaudir de les coses bones. Un lloc on només passen coses bones i on la paraula més utilitzada és gràcies. D’ells cap a nosaltres i de nosaltres cap a ells. En els temps que corren això té un valor incalculable.

Ara ens quedem aquí guardant aquesta casa que compartim tots i esperant que tornin els amos del pis amb coses noves. El millor de tot, és que saps des de ja, que no et decebran, i no només amb el nou disc. Que seguiràs senti-te cuidat i mimat. I això avui en dia, és de les poques coses que valen la pena de veritat. Així que ara quan algun encara hem pregunta perquè aquest desfici pels Amics, la meva resposta és clara. Perquè s’ho mereixen, s’ho mereixen tot perquè ho donen tot.

Gràcies per tant.

#42 de Marta Blanco

Captura de pantalla 2013-04-22 a les 08.51.36

Hi ha un llibre infantil que parla de l’ocell de l’ànima, que viu molt molt endins nostre. Aquest ocell està ple de calaixos que omple amb sentiments i records i que obre o tanca amb una de les seves potes que té forma de clau.

Aquest any, l’ocell ha tingut feina. A l’acabar el concert del Palau s’ha afanyat a posar dins d’un dels calaixos les sensacions viscudes i girar la clau.  El calaix no tancava  de ple que havia quedat. Dins, hi conviuen els concerts d’aquesta gira, molts més dels que fa mesos ell o jo ens haguéssim imaginat, les cançons de l’espècies, els posts, els microdocus i les coneixences fetes.

L’ocell no té clar que ho hagi aconseguit , sospita que de tant en tant, aniran traient el nas imatges i moments, com petites píndoles que et sorprenen en els moments més inesperats.

I es que el primer pensament de… hum, aquest àlbum s’ha d’escoltar amb calma… amb un punt de… no sé si em fa el pes, va quedar totalment oblidat setmana rere setmana.

A l’ocell li encanta perdre’s en el solo dels Ocells, que el transporta a la nit d’una ciutat solitària on les llums dels fanals t’acompanyen mentre passeja… desitja fer un ball de màscares al ritme de carnaval… remenar els armaris per trobar les ulleres, el tub i els peus d’ànec i capbussar-se al mar buscant els peixos d’en Costeau… emocionar-se cada cop més amb Louisiana o els camps de cotó “veient” mentalment els espais oberts del protagonista i arribar a sentir que, fins i tot estant a prop, et pot semblar que els que t’envolten són a l’altra punta de món… somriure amb ciència-ficció perquè a l’escoltar-la va recordar perfectament la pel·lícula “The eternal sunshine of a spotless mind” i com es va reconciliar amb en Jim Carrey (actor que… buf, li costa)… i… quedar-se sense paraules davant L’arquitecte, que resumeix el que ha estat sentint des de fa uns mesos i (amb permís de Louisiana) li és difícil d’escoltar sense obrir de forma  instantània el calaix que fa saltar una llàgrima.

L’ocell s’ha afanyat a desar dins del calaix totes aquestes sensacions, al costat de les emocions dels concerts, movent el cap mentre pensa… 13 concerts, mare meva! Com hi guardo jo aquí 13 concerts! I ho fa, els col·loca un al costat de l’altre, perquè si tenen un dia juganer es barregin entre ells i es confonguin.

També guarda en una capseta transparent en Peter Pan, i la deixa un pèl oberta perquè torni a sortir quan li vingui de gust. En Peter tanca els ulls i es dóna uns dies de descans… ha voltat massa aquest any, ha saltat, ha cantat, ha fet cua per estar a les primeres files dels concerts, per ser a la presentació d’un llibre, per decidir agafar trens i avions i per fer fora la timidesa a l’hora de demanar una signatura, una foto, escriure al blog, o de fer un detall a tot el grup… En Peter demana uns dies per tornar a agafar forces i reaparèixer per asseure’s a l’espatlla tot dient a cau d’orella… i perquè no?

I l’ocell, mentre comprova que tot estigui dins, fa un somriure, acarona amb l’ala tots els records i, just l’instant abans d’emocionar-se, el tanca suaument mentre xiuxiueja… fins sempre Amics.

Marta (arofna)

Pd. El llibre és “El pájaro del alma” de Michal Snunit.