Captura de pantalla 2013-03-18 a les 15.12.12

Jo vaig conèixer els amics quan la revista Enderrock donava el Castafiore Cabaret. Mon pare, em va recomanar que els escoltes, ho vaig fer. Em van agradar, però no fascinar. Més endavant quan van treure el Bed&Brekfast, el meu pare es va enganxar. El disc, no parava de sonar durant tot el dia. Vam anar al concert de Sant Andreu, i el de la Mercè, dos bolos koetes, en que no parlen tant. Si d’acord, m’agradaven, però em vaig començar a cansar d’ells perquè mon pare no parava de posar-los. Vaig anar al Palau, el dia 7 de febrer de 2011, i allà em vaig quedar bocabadada, “aquests nanos són molt però que molt bons, els he de sentir més” no parava de repetir jo. Van anar passant mesos, i jo anava fent compte enrere per què sortís el disc (100, 99, 98,…, 3,2,1…..) 0. A la meva agenda, aquell dia 14 de febrer de 2012, dia de Sant Valentí, tot i que sóc més de Sant Jordi, estava marcat com a dia molt important, i no perquè fos Sant Valentí, no, sinó perquè sortia el CD dels Amics de les Arts, aquell CD que havia estat un any esperant.

Vaig obrir els ulls, i el primer que vaig veure va ser el 14 remarcat del meu calendari. Jo sabia que sortint a les 5 del cole, anàvem directament amb la Carla Maya a comprar el disc i a que ens el firmessin, el que també sabia és que em quedava tot un dia per endavant, i que amb les ganes que tenia per que me’l firméssiu se’m passaria el dia més llarg que mai. Mates, tecno, llatí, … I per fi sona l’alarma del rellotge, són les 5. Cap a l’Illa. Vam esperar-nos a la cua, passant l’estona com podíem, i per-fi… Ens plantem davant d’ells, i… Sorpresa, el Joan Enric em diu: “Tu ets la Carla, no? La filla del Màrius?” Jo flipant, només havia parlat tres vegades amb ells i sabien qui era. La meva cara ja era de flipar, ja que feia un any que no els veia, però quan m’ho va dir encara vaig quedar-me més al·lucinada. Vaig tornar a casa que no tocava de peus a terra.

El primer concert va ser a Mataró, va ser el regal que li vam fer a la Carla Maya per el seu aniversari. Anàvem les 3 amb la dessuadora que ja havíem portat el dimecres a la presentació del llibre. Va ser un gran concert, però ens va faltar 4-3-3. El següent que vaig anar, va ser el Coliseum el tercer dia, el meu pare molt content perquè era el seu primer concert de la gira, i no seria l’últim.  Després de l’Abril, vaig estar fins el Grec sense concert dels amics, tenia molt mono. Però amb paciència va arribar aquell 31 de juliol de 2012, un concert, que va ser un èxit, i que no es pot definir amb un sol adjectiu.

Al octubre van treure el conte Deja-vú, el vam comprar, però fins al cap de dues setmanes no el van firmar. El dijous 25 d’octubre, firmaven el llibre, i la Carla Maya i jo, teníem escalada. Jo havia promès pel blog que portaria una cosa per que me la firméssiu, però no vam arribar a temps. Quan vam arribar, ja havien marxat. Per sort, la Sara que si que hi era, ens va trucar quan tenia el Dani a davant, i vam poder parlar amb el Dani per telèfon. Això ens va emocionar tant, que vam decidir anar el concert de Cornellà, dos dies desprès, cosa que no teníem previst.

Cornellà ens esperava, tot i que ens va costar molt aconseguir les entrades, al final les vam aconseguir. I clar, Els Catarres+ Els amics+ Gomets Verds = Concert IMMILLORABLE. Allà si que us vaig portar el que us havia promès, el WOK, es van posar a riure per la història que suposava aquest wok. Aquesta història, comença després del final del la gira del Bed&Breakfast. Pel abril o pel maig, Termcat, feia el 25è aniversari, i van convidar al Màrius Serra, el meu pare, perquè hi participes. Ell va acceptar la proposta, i els hi va proposar de que els Amics de les Arts, vinguessin també. Termcat, va dir que si, i els amics, també. Quan el meu pare m’ho va explicar, vaig dir-li que tant si com no hi volia anar.

Va arribar el dia esperat, i van fer l’acte com s’havia de fer, en Màrius, els hi va fer una sèrie de preguntes i els amics les contestaven tranquil·lament. Va preguntar coses sobre les lletres, i quan va arribar a les preguntes de menjar, en Màrius, va preguntar:” I perquè un Wok?”

I els amics, li van respondre:”Doncs perquè és un estri de cuina, que tothom te a casa, i que ningú el fa servir.” I llavors en Dani( si no recordo malament), li va dir que tenien una cosa per ell. I efectivament, era el Wok, que finalment mesos desprès em firmarien.

Clar, jo aquell dia, no portava cap permanent, i si a sobre necessites un permanent blanc, encara pitjor.

Però ve, continuem amb la història, quan els hi vaig ensenyar el Wok i els hi vaig donar un permanent blanc, em van dir que era una de les coses més rares que havien firmat en la seva vida.  No havia passat un mes, i ja teníem mono de vosaltres, mono de concert. Estàvem estalviant per la recta final de la Gira, per tant no podíem anar de concert. Per sort, van fer la presentació del Deja-vú, al 28 de novembre teníem una cita a les 7. Necessitàvem veure-us, i dit i fet. Ara només teníem mono de concert.

Per el meu aniversari, que cau en desembre la Carla i la Sara em van regalar unes entrades a Manresa, un bolo kohete i a sobre era un dels concerts a la Carta. Pel de la Sara, que és la primera catalana del 1996, li vam regalar les del Palau, i a la Carla Maya, li vam regalar les de Razzmatazz. Avui, encara ens queden 3 concerts, Manresa, Razzmatazz i Palau de la música Catalana. Òbviament, seran 3 concerts ASPACTACULARS (com diria el Dani) i Inoblidables.

PS: Amb el m’he catalogat, he recordat moments Inoblidables d’aquesta gira, que mai se m’esborraran de la memòria, com parlar amb el Dani per telèfon o portar un wok pel carrer i que la gent et miri amb una cara de :Que fa aquesta noia?

Moltes gràcies per aquests moments que ens heu fet viure vosaltres i ens veiem aviat.