A aquestes alçades de la pel·lícula
Un matí calorós del mes d’agost, mentres la majoria de gent va cap a la platja, nosaltres ja en tornem, avantatges que els nens es llevin invariablement a les 7:00 hores del matí. Això ens dóna la possibilitat de veure les platges gairebé buides, disfrutar de les cales, que no ho són, però semblen verges i aparcar a menys de 100 metres dels accessos a les mateixes, la qual cosa també està bé. La música ens acompanya invariablement en aquestes ocasions.
-Papa, qui és el senyor Morricone?
Mai entendré perquè les preguntes del meu fill m’omplen d’una barreja d’orgull, i de cansament, perquè aquesta set de coneixements fa que no hi hagi una estona de silenci.
-Un senyor que posa música a pel·lícules.
-De cine?
Veieu el que us dic? Sempre té preparada una pregunta a la recàmera.
-Si.
-I jo, n’he vist alguna?
-No.
-I com ho saps?
Uf! Com costa contestar segons quina pregunta… Què li dic? Que gairebé no n’he vist ni jo de pel·lícules on la banda sonora és del Morricone? Potser tiraré per lo fàcil…
-Ho sé i prou. Sóc el teu pare, i jo sé aquestes coses.
-I com ho pots saber? Quan jo sigui gran sabré tantes coses com tu?
-O més, però només quan siguis pare, ja veuràs, en sabràs de coses! –Menteixo, però ja arribarà el dia en que no sabré res de res, ara toca disfrutar de la glòria i la infal·libilitat.
Mentrestant el petit mira per la finestra i es prepara per prendre el relleu del seu germà gran:
-Fa pel·lícules, si?
– No, només hi posa música.
-Fa pel.lícules?
Oblido constantment que el petit no accepta una resposta si abans no repeteixes la pregunta exactament, és com una forma que té d’assegurar-se que la pregunta l’has entesa.
-Si, fa pel·lícules, però només la música.
La meva parella, somriu, feliç de ser ella qui queda, en aquesta ocasió, al marge d’aquestes converses reiteratives i centrífugues que permeten moments infinits de converses a l’estil Forrest Gump, amb llargs llistats de noms i dades que serveixen per sentir-nos les veus i poca cosa més.
El gran ataca:
-I quines pel·lícules ha fet?
-La música?
Ara el petit ha processat la informació de les anteriors preguntes, ara ell està en condicions de afegir notes al marge en aquesta conversa de grans, entre un pare “quarentón” i el seu fill de 7 anys. Als tres anys, això és una conversa de grans.
-Buff! Ara que recordi: La Misión. És que a mi no m’agraden les bandes sonores…
-Què és una banda sonora?
Merda! He afegit nova informació per on derivar la conversa…
Per sort acabem arribant a casa dels avis. Innocentment considero la conversa acabada. Però a l’ascensor:
-Vaaaaa, papa, diga’m, què és una banda sonora?!
I així, cada dia d’aquest estiu, mentre anàvem i veníem de les cales menorquines, cada dia demanaven una cançó:
-Poses la del senyor Morricone?
-Si.
-I perquè li diuen senyor Morricone i no li diuen pel seu nom? Com era el seu nom?
-El del senyor que feia música de pel·lícules, si?
-Enio Morricone. Si el que feia música de pel·lícules!
-Què vol dir Enio? …
I aquesta cançó queda lligada a uns camins, un paisatge, el sol, el mar i un estiu on els Amics de les Arts han posat la banda sonora, tot i no ser el senyor Morricone.