Hola Amics!

Sóc na Marga, de Mallorca… He vist això dels relats, i he de confessar que tot el que sigui escriure cosetes d’aquestes m’encanta! I sé que la meva història no serà ni de lluny la més espectacular ni la més emocionant ni emotiva… Però supòs que us fa il·lusió sentir aquestes curiositats de la vida que us envien, i sempre serveixen per augmentar les xifres 🙂

Molt bé. Per començar, cal que us digui que som una típica adolescent (a primer de batxillerat) enamoradissa com la resta. És una mala excusa, ho sé… hahahaha Segur que rebeu molts de correus semblants al meu 😛

Tot va començar la setmana en que a l’institut vam rebre els alumnes d’intercanvi d’una escola sueca. Aleshores va ser quan vaig començar a conèixer a un company de classe amb qui no havia parlat molt d’ençà que ens havíem conegut (un mes o així). Me va interessar, perquè com dirien totes, era “diferent”. Vam passar bastant temps junts, i vaig tenir el luxe de sentir-me atreta per ell. La cosa és que a classe, la setmana després de l’intercanvi vaig decidir que havia de fer alguna cosa, i vaig moure’m de lloc més a prop seu. I ell va fer la següent passa, juntant la seva taula a la meva. Ens vam anar fent amics, fent desastres junts a les hores més avorrides. I un dia, així de passada, li vaig comentar que no m’agradaven gens els grups com ara Manel i els Amics de les Arts (perdonau, nois, és que no us coneixia gens) i que em sonaven tots igual. Llavors va ser quan em va començar a fer un discurs sobre les diferències musicals entre els dos grups, i em va recomanar unes quantes cançons vostres… La primera va ser “El Matrimoni Arnolfini”. I què dir-vos, va ser la primera que em vaig escoltar amb ganes vostra… I la que em va encantar des del primer moment. De tota manera, el dia després va resultar que li vaig comentar que aquesta m’havia agradat, i em va preguntar si havia entès el significat… I jo li vaig dir que a mitges. Llavors va ser quan me la va cantar (ell és músic, i canta bastant bé 🙂 ), sencera, de cap a cap, durant el canvi de classe…

Molt agradable, sí, sí…

Res de l’altre món, ho sé. Però per mi va ser especial.

Ara deu fer uns mesos, ja. I jo seguesc escoltant-vos, perquè he de confessar que ara entenc que les vostres cançons són de les que has d’escoltar deu vegades per entendre-les completament, i després milions de vegades més per assaborir-les!!

I ell va seguir explicant-me cançons, com Ciència Ficció, que també se’m va fer especial. I ell i el seu grup, que versionen cançons, canten L’home que treballa fent de gos, i Jean-Luc. I quan ve la teva típica millor amiga (així a lo estereotip, una altra adolescent enamoradissa i cridassera) i et diu que les ha cantades mirant-te… et fons. hahaha Encara que sàpigues que no és veritat, i que se’n diu “dir el que vol sentir”.

Puc dir que amb vosaltres he guanyat un amic, i temps al temps, que passarà el que hagi de passar, que m’imagin que serà poc, però sempre que guanyes un amic guanyes un somriure.

La meva vida té episodis més emocionants, supòs, però si record aquesta època de la meva vida en un futur, tendrà una banda sonora ben definida!! 😀 I esper que segueixi així una bona temporada, perquè sou molt bons, i heu de seguir traient somriures a la gent.

Us esper ben impacient, dia 28 de febrer!!

Ah, i per acabar, vet aquí una altra historieta que em va semblar curiosa, d’aquesta amistat:

Un dia i una conversa…

-Ets feliç?
-Jo… Sí, sí sóc feliç.
La resta semblen ser un grup d’amargades… Ningú afirma ser-ho… Però jo estic al teu costat, què més puc demanar?
-I quan ets feliç?
Què vols que et contesti… la veritat o allò que hauries de sentir?
La veritat és que sóc feliç cada dia a les vuit del matí, cada cop que sento música que t’agrada i quan hem de quedar per fer treballs…
Sóc feliç si ets prop meu, i si ets lluny i penso en tu.
I com que sigui o no prop de tu, penso en tu… llavors dir que sempre sóc feliç no és ben bé una mentida… oi que no?
-Sempre… jo sempre sóc feliç.
I quina resposta més cutre, pensaràs… Però és que a vegades has de conèixer la reflexió, abans de jutjar la conclusió…
Doncs aquí s’acaba aquesta conversa.

-canvi de tema-

Aquesta la vaig escriure per la posteritat… hahaha

Per cert, us admir molt per saber escriure cançons que no tenen per què seguir un ordre típic. Jo i una amiga posam en comú petites composicions que voldríem musicar, i seria impossible fer-ho amb una tornada que es repeteix x nombre de vegades i això. Per tant escoltar-vos em dóna coratge per començar a musicar-los un poc amb el meu violí, i la meva amiga amb la seva guitarra.

Nois, sento el testament que us he deixat aquí… No pretenia allargar-me tant, però sempre és emocionant contactar amb els teus artistes preferits! No sé si ho haureu llegit tot, tampoc, però jo ja estic contenta d’haver fet alguna cosa per vosaltres, encara que sigui fer-ne 101 en lloc de 100.

Una abraçada molt forta des del llevant de Mallorca!