Fa uns dies vaig veure una notícia al web en la qual dèieu que us enviàrem correus parlant-vos de la cançó d’Espècies per catalogar que més ens ha arribat o que ha sigut important per alguna raó. Gairebé en el mateix moment que ho vaig llegir vaig tenir clar que us havia d’enviar la meua història. Primer de tot i abans de començar, he de dir-vos que m’agradaria que aquest relat fóra anònim, així que a les protagonistes de la història i a la resta de personatges que hi apareixen els posarem noms en clau, d’acord? Jo seré Sofia i la meua amiga Castafiore.
La qüestió és que farà cosa de dos o tres anys mon pare, a qui he batejat com l’home que treballa fent de gos, va arribar a casa amb un CD que havia comprat d’oferta —és un costum que té: sempre que veu un CD d’un grup català amb el preu rebaixat, el compra— i em va dir: “Sofia, mira què he comprat, a veure si t’agrada”. La portada em va fer molta gràcia: hi havia quatre homes i un senyor disfressat de gos. La veritat és que mai no vaig prestar molta atenció ni a les cançons ni al grup, ni tan sols quan el meu germà em va dir que hi havia una cançó que parlava de Bola de Drac! Total, que ara fa un any vaig conèixer en un viatge Castafiore. Prompte li vaig agafar molta estima i sense adonar-nos-en ens havíem convertit en grans amigues: ens passàvem el dia xerrant o telefonant-nos, fèiem molts plans juntes i, a pesar que jo vaig venir a estudiar a Barcelona i ella s’estava a València, intentàvem (i intentem) quedar tant sovint com podíem. Durant aquell viatge en què ens vam conèixer, vam descobrir que totes dues teníem un gust musical molt semblant (i impecable, tot siga dit), de manera que un dia quan ja havíem començat les classes a la universitat i estàvem parlant pel Facebook, em va dir que escoltara una cançó d’un grup que li agradava molt que es deia Els Amics de les Arts. Jo li vaig dir que ja els coneixia, que tenia un CD seu a casa i que un dia que anàvem les dues al cotxe del senyor que treballa fent gos, estava sonant aquell mateix disc. Castafiore deia que allò era impossible, que si fóra veritat ella se’n recordaria, però jo crec que és que no volia reconèixer que no s’havia adonat que estava sonant Jean-Luc. Aleshores em va passar un link de Youtube perquè escoltara la cançó que em deia. El primer que em va cridar l’atenció va ser el títol: Louisiana o els camps de cotó, em va parèixer un nom bonic. La cançó va començar a sonar amb una música suau i poc després les veus van entrar en acció. Al principi no acabava d’entendre de què anava, però quan al final tot s’explica, em vaig quedar sense paraules. Les llàgrimes van començar a caure’m per les galtes; la història que explicava aquella cançó narrava allò que més d’una vegada m’havia proposat que faria, anar-me’n ben lluny sense dir res a ningú i desaparèixer: ser feliç en un lloc on ningú no em coneguera. Amb les galtes encara humides li vaig dir a Castafiore que era una cançó preciosa i que la lletra encara ho era més. En aquell moment em va explicar que més d’una vegada i més de dues, s’havia plantejat anar-se’n ben lluny i no tornar. Aleshores jo li vaig replicar que si un dia desapareixia, recorreria tot el món i remouria cel i terra fins a trobar-la i de l’orella la faria tornar a casa, que no s’atrevira a abandonar-me i a deixar-me sola. Quan em va contestat em va dir que no fos estúpida, que no em posara així per una cançó i que s’alegrava que m’agradara tant.
A partir d’aquell moment vaig començar a escoltar-vos més sovint i gràcies a això he descobert un gran grup amb unes lletres i una música precioses. L’estiu següent em vaig comprar el disc Espècies per catalogar sense pensar-m’ho dos cops. A més a més, aquest any, tant al Castafiore com jo hem anat a un concert vostre —jo al de Sabadell i ella al de Castelló— i quan vau tocar la nostra cançó ens vam telefonar. Jo no recordava que aquell dia ella anava al vostre concert i era a casa estudiant tan tranquil·la quan em vaig sorprendre en veure que m’estava trucant. Quan vaig contestar i em vaig adonar que éreu vosaltres tocant Louisiana no vaig poder evitar que una llàgrima solitària em caiguera per la galta. És per tot això que sempre que escolte aquesta cançó no puc evitar pensar en la Castafiore i en la sort que he tingut de conèixer-la i somric.