MARC-QUER
Aquests dies, tot ambientant-me pel concert de la Mirona, tornava a fer els viatges cap a la feina (un llarg viatge fins a Portbou perquè tota aquella colla de petitons de l’escola Sant Jaume m’aguantin dins la classe) escoltant, altre vegada l’Espècies per Catalogar. Track 1, track 2, track 3….una rera l’altra van passant enmig d’algun intent de cantada, d’algun “Marc, no t’adormis al volant”, d’algun silenci sepulcral i enmig també de moltes interpretacions. Interpretacions de les vostres cançons.

Com som capaços d’estirar de cada cançó, de cada paraula, de cada so, una interpretació, com som capaços de posar aquella lletra a les nostres vides, com som capaços de fer-nos nostres aquelles paraules i dibuixar cada escena, cada imatge de la cançó, al nostre gust, a la nostra manera, amb la nostra gent…

Ara mateix no sabria recordar quantes vegades he escoltat el vostre “Espècies per catalogar” (tampoc faria falta posar-ho a prova) però el que si recordo són les sensacions que vaig tenir la primera vegada que el vaig escoltar i, hi va haver una cançó que em va posar la pell de gallina, que em va fer remoure un munt de sentiments, i aquesta és “L’arquitecte”.

Quan intentes interpretar, intentes “dibuixar” les escenes que ens expliqueu a cada cançó veus aquell “Affaire Sofia”, amb aquella parella lingüística que, entre paraula i paraula va compartint mirades i gestos fins que la cosa acaba com acaba… o aquell fill que se’n va de casa per emprendre una nova vida, lluny dels seus, lluny dels que són la seva família, però que mai oblida…o, i és aquí on vull arribar, aquell “Arquitecte”, aquell pare, mare, que vol “escriure” el guió d’una vida, d’un llarg camí.

La primera vegada que vaig sentir “L’arquitecte” vaig recordar el meu pare, una persona molt “calculadora”, una persona que lluitava pels seus somnis, i pels nostres somnis. Una persona que volia intentar, com tots els pares, que el seu fill i la seva filla poguessin caminar al llarg d’aquest camí aprenent de les ensopegades, aprenent de les “pedres” que tots ens anem trobant pel camí.

El meu pare, un “arquitecte” com el de la vostra cançó escrivia de jove, amb la meva mare, com volia fer realitat els seus somnis, com volia que creixessin els seus fills, com els agradaria que fos aquella casa, aquell niu que compartiríem tots quatre. Però aquest “arquitecte” no va calcular amb una pedra massa grossa al seu camí. Una que costà molt de superar i amb la que es va quedar a mig camí. 48 anys tenia el meu pare quan ens va deixar.(I d’això ja en fa 3). 48 anys amb una il·lusió increïble de seguir caminant agafat de la nostra ma, amb unes ganes terribles de ser feliç i de fer realitat els somnis que, aquells joves arquitectes, volien fer realitat.

Nosaltres, seguim endavant, amb els genolls pelats de l’ensopegada, però amb un gran record. Un record que, escoltant “L’arquitecte” creix, encara que sigui entre llàgrimes….unes llàgrimes que sempre seran de felicitat! La felicitat d’haver format part dels seus esbossos, de les seves idees, de les seves il·lusions, de la seva vida….

Mil gràcies per fer-me remoure tots aquests sentiments amb unes simples paraules, amb unes simples notes…Sou molt grans! Segur que, des d’on sigui, el meu “arquitecte” deu estar somrient escoltant la vostra cançó…