La nit just abans et poses al llit amb la sensació que l’endemà serà un gran dia. Tens ganes que arribi però també vols gaudir d’unes hores plàcides, de calma i serenor. I vols aixecar-te content i ple d’energia. La nit just abans et rentes les dents mirant-te al mirall i intentes imaginar on seràs al cap de 24 hores. I el més fort de tot és que qualsevol cosa que imaginis aquella nit ni s’acosta al que realment vius després. Perquè un final de gira és un concert especialment emocionant. Perquè dius adéu a unes cançons acompanyat de tot un munt de gent que ha vingut de tot arreu a cantar-les amb tu. La nit just abans dius “Què coi em poso?”. I mentre rebusques entre camises de quadres i samarretes que l’assecadora ha acabat comprimint fins a límits inhumans vas veient 1) que has d’anar a comprar-te roba un dia d’aquests i 2) que tens més roba de la que et penses però que res t’acaba de convèncer. És un final de gira, carai! T’has d’arreglar. I quan ho trobes, ho prepares tot ben plegadet (que cap altre dia ho fas). La nit just abans cantes aquella veu que has assajat aquell mateix dia al local. Tres notes. Ho sabré fer? La nit just abans et surt, però i demà? I l’endemà surt. Perquè aquell dia res pot anar malament. Està prohibit. Perquè sigui la Razzmatazz o el Palau, hi ha més de 2000 persones que canten amb tu i que fan avançar les cançons com si un cantant es llancés al públic i la gent l’anés portant de punta a punta de la sala. De fet, una gira no deixa de ser això. Tu saltes i és la gent que et fa avançar molt o poc, ràpid o lent, que et permet anar a uns llocs o a uns altres. El que acabes fent depèn només de si la gent creu o no creu en tu. Si t’agafen quan saltes només pots dir gràcies i esperar que et portin ben lluny. La nit just abans et ve al cap aquest símil i somrius. Vas cap al menjador, obres l’ordinador i comences a escriure aquest post. I ho fas per dir a la gent que demà i demà passat ho donarem tot, que ells ja han fet la seva feina, que ara només han de venir a disfrutar. I fas un missatge al Whatsapp de la banda i els hi dius que gràcies per ser allà darrera a cada concert, per fer brillar les cançons a cada nota, per empènyer amb força cada acord. I els hi demanes dues últimes nits. A dalt de tot. Amb tot. Perquè seran concerts que nosaltres recordarem sempre. La nit just abans vas a dormir tard intentant trobar la frase més senzilla que pugui expressar el que et passa pel cap. I no estàs segur d’haver-la trobat però escrius: Gràcies per aquest any increible. I per fer que demà i dissabte puguem pujar un cop més als escenaris de Razzmatazz i el Palau de la Música a fer la millor feina de món: cantar cançons.