Amics,
1) primer de tot gràcies per enviar les vostres versions. Ben aviat un post explicatiu amb la info sobre com seguirà el concurs i tot plegat. Gràcies a tothom. Ha estat un èxit!

2) Donem la benvinguda al nostre bloc a tots els estudiants de català de la University of  Glasgow. Tenim moltes ganes de venir a cantar a la vostra ciutat. Esperem poder-vos fer una visita a classe, també! Fins dimecres!

3) Avui completem el menú amb un trio de cròniques.

Man from the south

Alcover
Comença a no ser tan poc freqüent baixar cap al sud a fer concerts i això és una molt bona notícia. Alcover va rebre la caravana amical amb els braços oberts. 11 dies de festes a Alcover, tu. Nosaltres vam al·lucinar quan ens ho van dir. Això és una festa! La resta són mitges tintes! Va ser un concert de pavelló amb poc xerrar i molt ritme. Algun cop ja hi hem comentat però en aquests concerts inevitablement passen dues coses: A) has de deixar de banda algunes cançons més lentes però B) la gent no pateix per si aixecar-se de la cadira o no (com passa als auditoris!); aquí tothom té ganes de moure’s i això fa que cançons com Les Meves Ex i tu, Tren Transsiberià o Jean-Luc agafin una dimensió més potent. Al camerino abans de sortir vam descobrir una App que va esdevenir la nostra perdició: Face Switch. És un editor de fotos que et permet barrejar dues cares… Tutu + Joan Enric, Ramon + Ferran, Tete + Santi… Les combinacions són infinites. Evidentment no publicarem els resultats perquè surten algunes imatges grotesques. Parlant d’imatges, en Josep Martí (fotògraf) va venir i va tirar unes fotos molt xules. Les podeu veure aquí.

Foto de família amb en Roger Serrahima. (En Pol és tan bon nano que va dir “Ja la tiro jo!”) En Joan Enric no dorm, estava carregant un programa de Matrix.


Navàs

A mig camí entre Berga i Manresa hi ha el poble de Navàs. Només d’arribar al Pavelló ja es palpava a l’ambient que hi havia moltíssimes ganes de concert. Si a mitja tarda la gent que et rep et diu “It’s such a great pleasure to meet you at last” la cosa ha d’anar bé per força. El concert va començar amb Veïns, un grup del poble. Cap a les 12 va ser el torn d’Els Amics amb una novetat al 9 inicial. La nostra sala de màquines, el nostre bateria, el nostre Ramon Aragall àlies “Ramonaco” va tenir “el més feliç dels imprevistos”. Aquell dia se’l necessitava més en un altre lloc. Però cap problema, teníem en Roger Serrahima a punt per si hi havia un imprevist en dia de concert. Des d’aquí volem donar-li gràcies de nou! Públic molt jove a la pista i públic ,és familiar a la grada del pavelló. Tothom amb ganes de passar-ho bé. I un final de Louisiana o els camps de cotó a capella que encara diuen que retruny a les parets del pavelló. Moltes gràcies a tots!

“Latino para principiantes”

Cornellà
Doblet a l’Auditori de Cornellà. Els Catarres i Els Amics de les Arts en un concert que servia per tancar la gira dels pares de la Jennifer a Catalunya. Feia molt que se’n parlava d’aquest bolo. Més d’un any, potser. Va ser un concert molt complet i molt boig. L’Arquitecte va tornar a treure el cap, en Jordi de Bed & Breakfast va mostrar les seves dots ballant música llatina…  Va passar completament de tot. I no només per part dels que érem a dalt: des de dalt de l’escenari anaves veient accions del públic que sinó vigilaves et feien perdre el fil de la cançó. Pancartes gegants amb “BONA NIT I PANTALONS” o “ADORO ELS CANTAUTORS” apareixien i desapareixien com per art de màgia o un tren que va acabar convertint-se en una conga gegant que ja no es sabia on començava ni on acabava per no parlar dels HEYS d’A aquestes alçades de la pel·lícula. Gràcies als que vau amanir el concert amb totes aquestes coses i als que els hi vau seguir la veta. Un dels moments del concert va ser la connexió Skype de l’Amic Emigrant. En Jaume i la Jordina van viatjar des de Birmingham a Cornellà a través de les ones. Allà els esperava un auditori sencer amb ganes de conèixer la seva història. Enmig del públic, dos familiars seus amb un somriure d’orella a orella. Els dos emigrants van parlar una estona sobre la seva vida a l’estranger i sobre les coincidències que la seva història té amb la de la cançó de Louisiana o els camps de cotó. “Jo els veig molt prims, no?” deia en Ferran a la mare de la Jordina mirant a la seva filla a través de la pantalla gegant. En Jaume i la Jordina van sentir tot el concert via streaming tot i que només es van deixar veure en aquest moment. Potser un dels grans moments d’aquesta gira: 700 persones cantant la cançó i una parella pixelada al fons somrient quan sonava allò de “Diu que té una casa lluny de tot..”. Aquest moment l’explica magistralment l’amic Màrius Serra al seu Rum-Rum publicat a La Vanguàrdia.

Salut i bona castanyada!