Tocant lluny de casa: Lleida i Tortosa

Van ser dos dies de carretera i mantra. L’últim cap de setmana de setembre ens va portar a fer un doblet a Lleida i Tortosa. Dos concerts en format Teatre-Auditori. El bolo totalment contrari al que entenem per un Koete. Hem anat constatant al llarg de la gira que hi ha gent que prefereix el format Teatre (el de xerrar, per entendre’ns) però també n’hi ha molts d’altres que disfruten més en aquells bolos non-stop. Haurem de pensar alguna cosa pel final de gira… Clar, com ho acabes? Teatre? Koete? Teatre o Koete? Koete o Teatre? Koatre? Què és un Koatre? D’on ha sortit aquesta paraula? Per què no ens ho dieu quan ens n’anem una mica per la tangent? Tornem a Lleida (en sentit figurat, òbviament). Allò era una festa. Era el cinquè cop que veniem a tocar i va ser el que vam disfrutar més de tots. La gent estava molt animada, ho cantava tot… Nosaltres a dalt també ens vam trobar molt sueltos, molt còmodes. Van haver-hi petites novetats que no desvetllarem però els que vau venir ja vau veure que la conversa amb el mític Ramon Langa ha canviat lleugerament. Quina va ser la vertadera? Això no ho sabrem mai. El que queda clar és que l’home fa el que vol amb aquella veu tan… tan… Willis que té.

El concert va durar una mica més de dues hores. En el precís moment que vam començar, a la bonica localitat de Banyoles s’entregava el premi del Banyolí de l’Any, que ve a ser com un Òscar de Hollywood o un Nobel a petita escala. Sabeu qui és aquest any el Banyolí de l’Any? El Tren Pinxo? El Monstre? El Negre? La Carpa Ramona? Doncs no perquè tots els que hem dit o són éssers inerts o ja han traspassat (que deien els avis). Aquest any el Banyolí de l’Any és Eduard Costa. Durant tota la setmana l’Eduard va estar provant el canvi de lloc instantani per teletransportar-se un moment a Banyoles durant els bisos i tornar a acabar el concert de Lleida però no ho va aconseguir. Però com que és un tio previsor el dia abans va gravar un video que es va projectar durant el sopar-entrega de premis a la seva ciutat natal. El tenim. El voleu? Som-hi.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=EgleyrIIqGE]

Fi de festa espectacular a Lleida a les últimes cançons. El Despertaferro d’en Dani va retrunyir com mai. Tant, que el tio va deixar de cantar a la frase següent de l’emoció. Atac de riure a Bed & Breakfast i un Arnolfini per deixar el concert ben amunt. Gràcies Lleida. Per nosaltres aquesta ciutat sempre serà un lloc especial perquè aquí va ser un el nostre grup va néixer aquella tarda de diumenge de l’any 2005. Us en recordeu? Ha passat temps, eh? Hem fet moltes coses des de llavors… Ens hem fet grans. Abans érem joves alts i forts i ara alguns ja tenim alguna cana al cap. Bé, de fet, algun al cap hi té directament el Festival de Cannes. Us ha agradat l’acudit? Va sortir fent una cerveseta per Lleida abans d’anar a dormir. O potser no… potser és l’excusa per enllaçar les dues cròniques, per fer el pas d’un dia a un altre… Perdoneu. Però és dilluns per tothom, tu! Total: l’endemà ens vam despertar amb el cotxe d’en Xirgu (que és qui ve quan no ve en Kurti) amb el motor al ralentí. Un croissant (espectacularmentbrutal) per esmorzar. No recordem com es deia la pastisseria. En tot cas era dels millors que hem provat mai. I vinga, més carretera. Cap al sud! Cap a Tortosa? No. Nosaltres a part de fer una gira fem una petita ruta gastronòmica sempre que podem. Parada obligatòria al restaurant La Casa de Fusta en ple Delta. Arrossets deluxe. I amb la panxa plena cap al teatre. El Felip Pedrell es posava guapo a marxes forçades per poder començar les proves de so.

I un altre bolo per recordar. Més xerrera que a Lleida encara… No voleu caldo? Aquest amb l’emoció afegida de saber que el Barça anava perdent al camp del Sevilla. Just quan vam marxar de l’escenari després dels primers bisos marquen i pim pam, 2-3 i cap a casa. Victòria rodona. Tortosa, dues vegades amical. Signem a fora del teatre. Gent molt contenta que ens anima a venir més sovint per aquestes terres. Somriures i fotografies. És hora de tornar a casa. Alguns tenim més de dues hores fins a veure el llit. Carretera i mantra una altra vegada. Però tornem contents de com ha anat avui i contents de tot el que ens està passant. Cansats però amb un immens somriure als llavis. Al camerino algú diu: “Tenim la millor feina del món… Fer que la gent s’ho passi bé. Cantar i fer que la gent sigui feliç”. I ningú sap què més afegir.