Amics,
el ritmasso d’aquest estiu és tan brutal que la feina ens va a cavall. Mirant i remirant hem vist que teníem pendents les cròniques de l’Acampada Jove i Cap Roig. Posem fil a l’agulla.
Un moment de la nostra actuació
Montblanc – 13 de juliol
…mentre tocava en Feliu Ventura vèiem com riuades de gent anaven desembocant poc a poc a davant de l’escenari. “Això serà molt gran” comentava algú. I ho va ser. No hi cap mena de dubte: el concert a l’Acampada Jove ha estat el més energètic del que portem de gira. Des del minut 0 fins al final allò va ser un no parar. La primera frase de Carnaval: “Hi ha una nit concreta en què tot s’hi val…” va retrunyir amb més força que mai. És difícil d’explicar. Vam tenir una mica la sensació dels concerts de l’11 de setembre o del BAM a la gira passada: allò anava sol. En aquest tipus de bolos el públic és un membre més del grup (per tòpic que sembli). Tu puges i de cop comproves que tot és fàcil, tot funciona, tot quadra. Les cançons sonen, la gent canta, somriu… es crea com una estranya harmonia només reservada per les grans ocasions. Se’ns va fer molt curt. Gràcies a les 6.000 goles que ho vau donar tot a cada cançó.
A la tarda, Cap Roig es posava guapo
Jardins de Cap-Roig – 28 de juliol
Les entrades van volar en dues setmanes. Abans de començar el concert ens comentaven que havíem estat els més ràpids en exhaurir-les. Wow. En aquest escenari hi havíem vist grans mites, de Bob Dylan a Raphael. Sí, sí. El mític cantant va tenir un paper destacat en un dels nostres moments entre-cançó-i-cançó. En Joan Enric va descobrir la tècnica que l’home utilitza quan acaba les cançons. A la tarda allò ja feia un xup-xup guapo. Mentre acabàvem les nostres proves de so, La Iaia ja esperaven per fer les seves. Per cert, un gran concert! Sopar a les set, hora europea. Uns homes ens van acompanyar fins a una caseta blava perduda enmig dels jardinets. Allà dins hi havia el nostre sopar. Amanida. Macarrons carbonara. Gaspatxo. Lassanya. Pollastre.
- La Casa Azul
Amb la panxa plena, passeig pels jardinets. En Joan i el seu equip (batejats per l’Eduard com Calvados por la Campana) ho van gravar absolutament tot. I és que Cap Roig era el lloc triat per gravar el segon Microdocu d’aquest estiu. Ja heu vist el primer teaser? L’indret s’ho valia. A les 21.30 es van obrir les portes i la gent va començar a entrar poc a poc. A les 22.00 La Iaia començava el seu curt però intens concert mentre a darrera les corredisses als camerinos augmentaven per segons. Aquell moment que un diu “Em sembla que em dutxaré” i tothom li agafa com un rampell ´dutxil´. Nets i polits, a les 23.00 vam pujar a l’escenari. Aprofitant la presència d’autoritats, un petit apunt sobre la pujada de l’IVA era pràcticament obligada al principi del concert. El concert va ser llarg però intens: amb moments per al recolliment i instants per aixecar-se de la cadira seguint allò de “Tenim dret a fer l’animal”. Al final, El Matrimoni Arnolfini va posar el punt i final a un somni fet realitat. Gràcies per acompanyar-nos en aquest lloc tan mític. Allò va ser un jardí on s’hi podia ballar…