Amics,
ja som en ruta. Ara mateix estem a la carretera a 120km/h en direcció a l’aeroport del Prat. Madrid ens espera. Tenim moltíssimes ganes de començar la nostra setmana fantàstica (això és com el Barça… molta feina en poc temps). Anirem informant puntualment de tot el que vagi passant durant el dia a través dels canals habituals (Twitter, Facebook, Instagram…) Esperem que aquesta nit la Sala El Sol sigui una petita bombonera.

Granollers (o el dia que va néixer Lucy Perales)

Cada bolo d’Els Amics té personalitat pròpia i té les seves anècdotes. Els que hi ereu sabeu de que va però segur que molts us heu preguntat que coi vol dir això de Lucy Perales. Un cop acabat el bolo a la ciutat de blancs i blaus, el Twitter n’anava ple. Lucy Perales! Lucy Perales! Hashtags, perfils, intents de TT… Aquella nit va néixer un monstre que ens perseguirà durant la resta de la gira. Érem a mig concert quan una part de la platea va començar a cridar “Tu sí que vales!”. A l’escenari vam quedar tots morts. Els quatre ens miràvem els uns als altres rient. Els quatre???? No! L’Eduard (un home que no té tele a casa) feia cara de no entendre res de res. Mentre l’Auditori seguia dempeus cridant, el nostre home banyolí es va acostar al micro i va dir: “Qui és aquesta Lucy Perales?”. I allò es va ensorrar. Vam haver d’aturar el concert durant uns minuts per explicar a l’Eduard que la cridòria feia referència a un programa de televisió, escenari on la gent surt i fa coses. Molt gran.

Va ser un plaer tornar a Granollers, al Vallès Oriental, a la terra dels Blaus i Blancs i sentir de nou la vostra  enorme acollida!

Foto de família sopant a cal Travé de Berga abans del concert. Aliment pel cos i per a l’esperit!

Berga (o la Barreja de Cal Travé)

Competir amb el Barça a nivell d’horaris mai és fàcil. El concert i el partir van començar a les 22.00 i van acabar a les 00.00. Però música i futbol no tenen perquè estar renyits. A la segona cançó ja vam anunciar que en Tete (el nostre tècnic de monitors) tindria un ull al Twitter i ens cantaria els gols a través de l’auricular. Al final victòria del Barça i victòria dels Amics en un Teatre on la temperatura va anar pujant a poc a poc fins a disparar-se. Patim, patam, patum. N’hi van haver moltes de bones. En Joan Enric, per exemple, va patir un atac de riure en directe quan parlava de’n Pol Cruells i el 3/24 que no li va permetre continuar explicant la història que precedeix “A aquestes alçades de la pel·lícula”. També vam felicitar a en Jordi (o Javi) que aquell dia feia anys. Ell i la seva parella van ser dels últims a comprar l’entrada.

El bon rollo que hi havia a l’escenari va forjar-se clarament a Cal Travé (el nostre restaurant preferit a Berga). Sempre que hi venim és un lloc de parada obligatòria per nosaltres. Aquella sala que hi ha al pis de baix, amb el foc sempre encès…En Marc i la seva família ens tracten com si fóssim a casa. Tomàquets de l’hort, botifarra blanca casolana, flam de mató i una meravellosa barreja de Patum per aclarir les goles abans de pujar a l’escenari. Gràcies!

Àpali! Avui bolo a Madrid. Ja us direm com ha anat!