Nota d’Els Amics: Avui hem publicat el post anunciant que la secció El meu B&B s’acabava. La Irina ens ha fet saber que ens l’havia enviat i no l’havíem publicat. I efectivament… Se’ns havia passat. Per tant, avui dues tasses. Doble post per celebrar el final dels B&Bs. Esperem que no surtin més sorpreses.


Suposo que em feia por començar a escriure com vaig conèixer els Amics de les Arts, doncs tot plegat és tant “brutal” que no sé si seré capaç de descriure com voldria la teràpia que han estat per a mi els amics de les arts aquest últim any.

Un dia d’aquests en que et penses que no faràs res de profit, un dia de l’any 2009, vaig descobrir-vos per casualitat, estava navegant per Internet, i em vareu aparèixer vosaltres entre els mil·lers de bestieses que t’hi pots arribar a trobar, encara no teníeu tanta fama com ara, però els vostres discrets seguidors us observàvem sempre. I tot va passar molt depressa, tant que amb poc menys d’un mes ja us venia a veure a un concert. Mai m’havia sentit d’aquella manera, em mirava tots els vídeos que teníeu penjats, i el d’en Dani i en Joan Enric anant cap a l’estudi el mirava sempre que tenia un dia baix, fins i tot un dia que vaig anar a Barcelona em vaig acostar a la famosa pastisseria a comprar un croissant de xocolata blanca, i crec que a part dels Beatles i vosaltres no m’agrada cap grup per igual.

Durant tot aquest temps, heu format part de la meva vida, sobretot quan va aparèixer el vostre Bed&Breakfast, doncs em vaig endur un desengany semblant al de Reykjavik, no amb la parella, sinó amb una amiga que havíem compartit tota la infància, també la pèrdua d’algun familiar proper, i us he de dir que les vostres lletres tant simpàtiques, iròniques, i carregàdes d’informació ajuden a alegrar a qualsevol moment del dia.

M’heu ajudat moltíssim, i mau us estaré pro agraïda, no hi ha res més bonic que aixecar-te pensant amb la cançó de Déjà-vu, anar-te’n a dormir amb Jean-Luc, o mirar un partit de futbol amb 4-3-3.

N’estic segura que no canviareu mai, doncs sou unes grans persones que et poden explicar històries sobre unes sueques, o sobre uns vestits de làtex que van servir per ajuntar a dos amics, que poden explicar que en Ferran no sé quins olis feia amb poma, però sobretot que són humans, i que també poden plorar a dalt d’un escenari.

Gràcies pels concerts que hem compartit, com si tots fóssim una gran família, i com molt bé sabeu sense diferències entre el públic i els artistes que és el que sou, uns grans artistes. Gràcies pel concert de la Mercè, pel concert de l’11 de Setembre, per les festes del Tura, pel Palau, l’auditori de Girona, i els petits i meravellosos concerts que fèieu en els vostres inicis.

Sempre recordaré la primera vegada que vaig parlar amb vosaltres, bé de fet, només vaig parlar amb l’Eduard, estàveu desmuntant els instruments, em vaig acostar a ell i li vaig dir:

-M’encanta la cançó de Déja-Vu, i totes les que teniu, m’agradeu molt, i us segueixo des de fa molt temps, espero que sempre sigueu tant bons!-

Parlava tant depressa que no em devia ni entendre, a més amb tot un respecte cap als components del grup, l’Eduard és un d’aquells homes que és la meva debil·litat, barba de dos dies, ulls foscos i ecologista!

Quan em va començar a respondre dient:

-Ostres de debò, des que gairebé varem començar pel que dius..

Era un dels vostres primers concerts de gran repercussió; li vaig plantar dos petons i una abraçada i vaig sortir corrents cridant un molt de gust!

Espero Eduard que em disculpis el comportament, estava molt nerviosa.

Doncs això és tot, no em vull allargar més que sinó no tindreu temps de llegir-ho.

Descanseu força, però també seguir creant aquestes cançons tant vostres, i encara que soni a tòpic, no canvieu mai, perquè, almenys a mi, i crec que a molta altra gent, ens encanteu així, crec que ho heu pogut comprovar.