El segon començant per la dreta és en Pol Cruells
El meu “Bed & Breakfast” és diferent, com el de cadascun de nosaltres. La música ens arriba tan endins que una veu, un concert, una cançó… poden marcar-nos per sempre, oi?; aquest és el meu cas amb la cançó “Per mars i muntanyes”… us explico: Ja coneixia en Dani de l’escola de música, i a la resta, Eduard, Ferran i Joan Enric, d’haver-los vist pel seu local d’assaig quan em va caure a les mans el “Castafiore Cabaret” i em vaig deixar caure en un parell de concerts de la seva primera època (on no us enganyo si us dic que érem poc més d’una dotzena de públic): l’espectacle ja valia la pena, per original i transcendent alhora! Un dia, per casualitat, em van fer enregistrar una línia amb el baix elèctric a corre cuita, modesta i quasi inaudible, que mesos més tard va acabar anant a parar a les baixes freqüències de “Per mars i muntanyes”! imagineu la il·lusió que em va fer! Jo, al disc dels Amics de les Arts! Això sí: els meus amics encara riuen ara perquè va resultar ser l’únic tema del “Bed & Breakfast” que va quedar amagat a la llista de títols ja que era al disc com a cançó sorpresa!
Quan em van comentar, mesos més tard, que l’Àlex (el baixista de la Bed & Banda) no podria fer alguns concerts a l’estiu i que havien pensat que jo podria substituir-lo ja va ser el clímax: una aventura increïble acabava de començar i jo seria a bord de la nau! El primer bolo va ser al juliol al Poble Espanyol: quina estrena! quina multitud! va ser electritzant… i el van seguir un munt d’actuacions inoblidables durant tot l’agost: a Els Monjos, a Tàrrega, a Mataró, a L’Aleixar, a Eivissa, a Roses, i una última actuació a Sant Antoni de Calonge (recordo haver tret el mòbil a l’escenari per fer llumetes a la intro de “Per mars i muntanyes” i que algunes persones entre el públic van riure, van treure el seu mòbil i van tornar-me la broma…). A la tardor ja només van ser alguns dies dispersos, quan a l’Àlex li era impossible: vaig actuar a Sta. Coloma de Gramenet al setembre, a La Garriga a l’octubre, i a València i Manresa al novembre (la seva actuació número 100 al Sielu per mi va ser irrepetible!). Però al desembre encara vam tornar a tocar junts en motiu de la reedició del B&B a la Fnac, en una festa d’aniversari de la Sala Privat, o fins i tot el dia 24 de desembre al directe del Món a Rac1 des del Palau… s’acabava l’any i també la meva aventura al seu costat.
En començar l’any nou la peripècia s’havia acabat, però vaig decidir comprar quatre entrades a platea per acomiadar-me d’ells en família a la seva actuació del Palau de la Música del diumenge 6 de febrer. Imagineu la sorpresa que vaig tenir quan, en un gest d’amistat sincera i una mica esbojarrada, perquè no admetre-ho, em van trucar per dir-me si volia fer-los de teloner aquella nit! -“com que ja tens les entrades…”, em deien, tot rient! Amb les cames tremolant vaig dir-los que sí i em vaig llençar, com alguns de vosaltres sabreu, a fer la presentació de meu primer disc aquella màgica nit al Palau de la Música en què no només em van cedir l’escenari, sinó tot el seu magnífic públic, que sou vosaltres! Amb la mà al cor us dic que va ser un honor i que m’ho vaig passar bomba! Però això no va ser tot, vet aquí que l’Àlex, el meu amic baixista de la Bed & Banda, em comenta entre bambalines a mitja actuació dels Amics de les Arts: -“vols sortir a tocar Per mars i muntanyes?” Argh! Com puc negar-m’hi! Embriagat per l’emoció de retrobar-me amb la cançó que va ser l’origen de tot plegat, davant d’una marea de mòbils fent llumetes, i al costat dels meus Amics de les Arts em repetia per dins: “si del món tots els desitjos, en pogués triar un de sol…