Aquesta història comença ja fa més de dos anys, a casa:
– Guillem: Escolta, aquest migdia, mentre dinava a la feina, he escoltat pel MySpace una cançó que parla d’en Son Goku. Si pots te’ls escoltes. Es diuen Els Amics de les Arts.
I clar, la Montse va passar de la cançó i el Guillem tampoc va insistir-hi massa. Quina ràbia fa, quan hi penses ara…
Gairebé un any més tard, fent zàping, vam veure a la tele una gala d’algo de la cultura balear.
– Guillem: Mira, són aquests! Els d’en Son Goku! A vegades, al matí, els posen a Ràdio4.
– Montse: Calla, calla, que els vull sentir…
I ens van agradar. Molt. Massa. Ens vam empapar d’Amics: discografia, blogs, vídeos… un univers sense fi.
Dies més tard…
– Montse: Mira, que van a Caldes! Compro, eh?
Hi havia poca gent. De fet vam ser els primers d’entrar al Casino. Primera fila, tot i que feia respecte. I a la pantalla… el videoclip de L’home que treballa fent de gos! El concert ens va encantar, amb home gos inclòs. I vam flipar amb unes índies amb plomes cantant la tribu apatxe! Hey, hey, hey!
Havíem obert la caixa de Pandora. Pocs dies després vam anar al concert de la Sala Pasternak. No hi ha paraules que el puguin descriure: la gent cantàvem tan fort que els Amics no van poder cantar ni un trosset de Per mars i muntanyes, ja ho fèiem nosaltres! I El meu avi! Per dir-ho en llenguatge Amics: difícilment igualable.
A partir d’aquí van venir maratons per seguir-vos per Barcelona per Sant Jordi, més concerts, més discos, pòsters, B&B pel món, la Nit10 a TV3… i més concerts…
Fins que va arribar el 7 de febrer. Aquí sí que s’acaben les paraules: la gent, el lloc, l’ambient… i sobretot les iniciatives 2.0! Va ser tan màgic que només ho sabem explicar amb les conseqüències que ha portat: hem conegut un grup de gent amb qui hem connectat de seguida, que s’han convertit en una part important del nostre món. Gomets: sou els millors! Per primera vegada ens hem plantejat anar a un concert a més de 100 km de casa!
De veritat, Amics, ens heu canviat la vida!