No sé encara perquè m’agraden Els Amics de les Arts, però m’agraden molt. Vull entendre-ho però no puc, però més igual, m’agraden moltissim. Tampoc sé encara com va ser que un dia per l’altre m’agradessin. Al principi no us feia ni cap, vaig escoltar el 4-3-3 i em vaig pensar “quina merda”, però per sort un dia vaig decidir donar una segona oportunitat.

S’acostava el concert a la Festa Major de Sant Quirze. Només em sabia el Jean-Luc, el 4-3-3 i L’home que treballa fent de gos. Va ser el meu primer concert i em va encantar. Ja m’havien conquerit. La meva gira Bed&Breakfast amb vosaltres va començar aquell 5 de setembre i va acabar ahir al Palau de la Música, a l’últim concert de la gira. He fet una gira curta de pocs però molt intensos concerts: St Quirze, Arc de Triomf, Fabrica Damm, Mundo Caníbal, Faktoria d’Arts i Palau de la Música.

Escriure el meu Bed&Breakfast avui, després del concert del Palau de la Música, és un perill molt gran per la ressaca i l’euforia que porto encara, però mai un concert m’ha fet que em costés dormir. Avui, i com cada dia després d’un concert dels Amics, sento que encara estic al Planeta Piruleta. No sé si només sóc jo però he incorporat moltes frases de les cançons al meu vocabulari. Amics, m’heu conquerit, m’heui encisat… les vostres lletres, les vostres músiques, les vostres cançons, els vostres monolègs per presentar les cançons, els concerts “koete”, el vostre Planeta Piruleta…

Jo només vull una cosa: Jo vull anar en un Tren Transsiberià per arribar al Planeta Piruleta i coneixer L’home que treballa fent de gos, l’Armengol i tornar-se mico, i en Jean-Luc i oblidar-me de les meves ex i tu, i fer un 4-3-3 i entrar en els annals de la història i fer un Bed&Breakfast. Perquè la merda se’ns menja i perquè a vegades els ocells fan cagarades.

Gràcies Amics! Gràcies!