Tot va començar un dia escoltant el 14/15 de rac1 si no vaig errat, van posar un cançó vostre i jo intrigat per la manera com és combinava la música amb aquella lletra tan “familiar” vaig posar-me al correu i vaig enviar un e-mail al 14/15 preguntar per la cançó, i hem contestes “ És dels nostres amics Els amics de les arts” el rebre una resposta ràpida, hem vaig posar a buscar per Internet el CD, hem vaig descarregar tot el que vaig trobar: Bed&breakfast, Capsules hoi-poi, Castafiore cabaret, Roulette polar i Catalonautes.
Després d’haver recomanat al CD a totes els meus i haver passat moltes hores escoltant, hem va arribar un correu de “Fira mercat De Tot Cat” on posava que el 4 de juny del 2010 a les 21h els Amics de les Arts en concert, de seguit vaig contactar amb una persona molt especial per a mi, el meu millor amic per anar-hi els dos, el meu primer concert dels Amics de les Arts estava al caure, era a Girona, la ciutat que més m’agrada.
Arriba el 4 de Juny, estàvem el meu amic i jo a casa seva, esperant l’hora del concert, un cop vam arribar al Palau de fires de Girona no podíem entra, no aviem agafat les invitacions i no portàvem diners per pagar la simbòlica entrada, els dos una mica nerviosos perquè ja es veien 4 tios allà sobre l’escenari fent les proves, ja no sabíem que fer, quan ja estàvem agafat en mòbil per demanar-li si us plau en el pare del meu amic que ens les portes, hem sembla veure la seva mare de lluny, anem cap allà i si ella, ella sí! Tenia invitacions, així que després del curt però intents moment de desesperació vam poder entrar, jo com sempre estava força nerviós, però la tranquil•litat del meu amic hem va calmar, al cap de poc de ser dintre el concert va començar, les primeres cançons molt bé, jo me les sabia totes, el meu amic no molt però s’el veia posat dintre el concert. Però ja hi érem un grup de noies desgraciadament per nosaltres eren altes, no ve
iem res, ens va costar poder col•locar-nos en un altre lloc de visió més o menys acceptable, el acabar el concert els dos vam coincidir en que aviem d’anar a un altre fos com fos, però també que hi havia un del grup que s’avia quedat marginat (en Ferran), que estava sol a la dreta de l’escenari.
Cap al final d’un estiu sense cap dia de festa i sense quasi ni poder veure a la colla, va arribar el 2 concert, aquest cop era a Figueres per l’acústica, corria el rumor que potser sortiria l’home que treballa fent de gos, no hi podia faltar, necessitava desconnectar de la feina, però hem tocava torn de nit, per sort un company de la feina com a favor m’ho va canviar, vaig fer el mateix, vaig trucar el meu amic que sabia que tenia l’ intenció d’anar-hi, per si podia anar amb ell i quedar-me a casa seva a dormir després del concert, hem va dir que si, que cap problema. En acabar de treballar sense passar per casa meva, agafo el cotxe i vaig cap Arenys d’Empordà on m’esperava el meu amic, arribo hem dutxo ràpid, no anàvem molt b, el temps anava molt ràpid i nosaltres molt a poc a poc. Vam arribar a temps! La seva mare va podar anar a veure el concert que volia i nosaltres teníem temps per sopar tranquil•lament i buscar un bon lloc a la plaça, els do
s estàvem impacients, volíem tornar a viure el moment que vam viure durant el primer concert, i aquest cop els dos ens sabíem totes les cançons, i potser veuríem l’home que treballa fent de gos, aquest era l’al•licient més especial per nosaltres, els dos volíem i volem una disfressa igual, ens encanta, li afegeix un punt de frikis-me més al grup. Comença el concert i els dos allà induïts, cantant i disfrutant del moment com dos nens petits amb un regal nou, va arribar la cançó que esperàvem, i sí! Va sortir l’home que treballa fent de gos, ens vam mirar els dos i vam esclatar d’eufòria, el concert es va acabar, estàvem contents però a la vegada tristos, no podíem anar a parlar amb ells, els seus pares ens estaven esperant des de feia 15 minuts.
Dies després d’acabar de treballar, les festes el Tura i si i sortien Els Amics de les Arts el 7 de setembre, però el meu amic no podia venir, havia de preparar les coses de d’institut i la seva mare no el deixava, hem va tocar anar-hi sol, però allà hem vaig trobar amb un vell amic, ell també anava al concert, ja no hi anava sol, aquest cop amb un amic que feia temps que no veia, el concert va ser genial, però mi faltava quelcom, potser la companyia de la persona que més aprecies, encara no ho se…
Començant les fires de Girona, jo i el meu amic ja planificant el Saló del manga, el concert d’Obrint pas i el correfoc, ja ho teníem tot llest, però ja hi som, noticia d’última hora, els amics de les arts han traduït “Per mars i muntanyes” i la presentaran al 28 d’octubre durant el saló del manga, jo flipan un dels grups que més m’agrada hem tradueix una de les millors cançons que te al japonès, la segona llengua que m’agrada més, aquest cop si, s’han superat, ja no sabia ni com reaccionar davant d’aquets fet, hem vaig posar eufòric, que és el que avien fet? Fins a on avien arribat? Com poden ser tan simples però a l’hora tan grans? Quan ja estava més calmat vaig informar al meu amic que aviem de fer un canvi de plans, no podíem arribar a la 1 com tenim previst, a les 12 aviem de ser allà sens falta, per sort no ens va costar molt canviar-ho. Arriba el 28 d’Octubre, hem sentia molt privilegiat, sempre m’hi he sentit, sent a Girona el
divendres per fires sempre és festa, i jo puc anar al saló sense estressar-me per la gent que hi ha un dissabte o diumenge, però aquest cop era diferent, els amics de les arts tocaven al saló, i no era un concert normal, aquest concert tindria una cançó amb japonès, jo gairebé ja me la sabia, vam arribar al saló una mica nerviosos, fèiem tard, i sabíem per la radio que els Amics ja eren allà de feia estona, jo vaig entrar disfressat, per no pagar entrada, un com dins vam anar directament a la sala Showroom, allà estaven, jo encara no m’ho creia, Els Amics de les Arts cantant en japonès, va ser un concert curt però intens, al acabar ens vam posar últims de la cua expressament, per poder parlar un estona amb ells, no ens va sortir bé, al final una parella indecisa es va posar a fer cua, però tot i així ens vam poder fer una fotografia amb ells i hem van signar els CD els 4, “Benvingut al planeta piruleta“, no se si piruleta, però una cosa si jo encara
no m’ho creia.
Per desgracia meva no corria cap concert a la vista, tan sols un a Girona a l’Auditori, però ja no quedaven entrades, però la meva sorpresa va arribar el 22 de novembre a Flaça, l’estació força plena, una cua de 5 o 6 persones, mi poso ràpidament, i sorpresa, davant meu hi ha un tio hem sona un pilor, “s’assembla molt al Ferran” vaig pensar, hem vaig passar molta estona mirant-lo, lluitant contra mi mateix per saludar-lo, ell em mirava i jo apartava la vista, devia pensar que estava boig o quelcom per l’estil, va arribar el meu torn per comprar el tiquet, el compro ràpidament i faig una ullada ràpida per localitzar en Ferran, estava assegut amb una noi, “Ja està, algú ha sigut més ràpida que jo” vaig pensar, solia anar directament a fora, però aquest cop vaig decidir quedar-me dintre l’estació, jo anava mirant, i no, no s’hem avien avançat, vaig deduir que seria la seva novia, ja una mica més calmat vaig esperar que la gent marxés cap a f
ora, quan ja estava l’estació força buida i vaig veure que s’aixecaven per marxar, hem vaig omplir de valor a mi mateix i m’hi vaig acostar, li vaig dir que era un seguidor del Amics, que avia anat al Saló del manga a sentir-los, i tot sorprès ell hem va dir “Ha! Ets el que va venir amb el seu germà petit”, jo flipan “sí!, weno, no, és un amic, no és el meu germà”, ens vam fer una fotografia i vam pujar al tren, els dos per separat.
I el meu Bed&Breakfast, acaba d’una manera força especial, el professor de català del meu amic, els hi va posa de deures fer un vídeo amb un poema renaixentista si no recordo malament , i sí, Els Amics de les Arts en tenen un “Petita Oda en Dijous” d’en Joan Brossa, triat el poema i aprofitant que tenia música, van decidir que ferien un luip-dub que ara estan molt de moda, van quedar un dia per gravar-ho tot, jo que no hem volia perdre la gravació hem vaig acoblar i vaig fer de càmera, i després de tota una tarda vam aconseguir fer el lip-dub.
I ara d’es d’aquí vull donar-vos les gràcies, GRÀCIES per tot, per transforma la complexitat de la vida en cançons enganxoses i diferents.
I ara si per acabar una petició, Seria possible fer un CD recopilatori amb cançons com “L’Exèrcit de la Xamfaina, 36%, Petita Oda en dijous, dissabte qualsevol i altre?