Tot comença amb un descobriment casual. Dues “soperes” amb ganes de concert, a falta de sopes, anem a veure Els Pets al Poble Espanyol. A les entrades hi diu que també hi toquen Els Amics de les Arts. –“Els has sentits mai?” –“No, però el nom em sona, últimament se sent…així els sentirem aviam què.” Allà ens plantem, birra en mà, xerra que xerraràs i surten. I què? Doncs al•lucinant: gent que els anava a veure a ells, gent que se sabia les cançons (-“deixem de fer-la petar i escoltem-los una mica, no?”) i “uala!! Han dit  un xouarma amb tu?” –“Sí, fan un símil amb un partit de futbol!”. Directe a les venes, tu!! I la Bed&Breakfast espatarrant!!! DESCOBRIMENT EN DIRECTE i IMPACTE.

Marxo a casa amb la necessitat de tornar-los a escoltar, de descobrir-los de veritat. L’endemà comentari amb una companya de feina “-sí, genials. Doncs busca això, allò i el de més enllà”. Ja hi som! Univers google, youtubes…fins a la matinada gairebé tota una setmana rient sola, emocionant-me…Al cap de 15 dies toquen a casa…COMPRO!!! I sí tu, m’agraden, i molt. COMPRO! Aquest cop el CD (en directe són més bons). I el meu món musical es redueix/converteix a/en 100% Amics. Que fort! Estic penjada! Em sento teenager!

I tant és així que marxem de viatge (Islàndia) i a la bossa només hi poso 2 CDs, el B&B i un d’infantil; sona de mitjana uns  sis cops al dia. Em córre tant per les venes la vostra música, el vostre univers que l’únic dia en què podem conectar-nos a Internet només penso en el vostre blog. I parleu dels B&B pel Món. Ja hi som! “- feu-me una foto per enviar” (està clar que ja havia perdut el cap, oi?) Recordeu l’arxiconegut Bíldudalur?! Us en devíeu enfotre un colló…Amb nosaltres viatjava la Martina amb 3 anyets acabats de fer. L’Armengol i en Jean-Luc li van entrar de seguida. Un dia, només de pujar al cotxe, em va dir: “mama, vull ELS NENS D’EN XAN-LUC”.

Els nens de què? Ens vam quedar de pedra!! És clar que des d’aleshores sou (i sereu) Els Nens d’en Xan-Luc! I no s’acaba aquí. Ha vist els vídeos i, és clar, quan anem en cotxe ella em demana, incansablement, les vostres cançons però, evidentment, a la seva manera: la dels salts (Déja vú; aquesta és EL HIT sense cap mena de dubte!!); en “Xan-Luc”; la dels animals; la del gos; la de l’escala (A Vegades), la del gimnàs (no, aquesta no és cap cançó però ella la demana, es peta de riure amb en Ferran!). I el súmmum!! Estem en una fase en què em fa dir en cada moment qui de vosaltres/ells canta…ens hauríeu de veure….Joan Enric!! Ara l’Eduard!, en Ferran!!…”- mama, t’has deixat en Dani!”. Ho té i em té controladíssim/-a! Ja ho veieu, “Amics” compartits amb la filla. I no només això, també amb la companya de feina, amb l’amiga, amb una germana, amb un cunyat, melodía de Tren transsiberià al mòbil, canvi d’impressions musicals amb mon pare, nervis, emocions i 10 concerts amb un final feliç: Palau, fila 1, petons de tots i dedicatòria d’en Dani i d’en Ferran )(en JE i l’Eduard “només” van fer un gargot 🙂 )

Gràcies i salut!