En Pere l’espiava amb binocles. Ho tenia tot mil·limetrat, fins i tot sabia l’hora que es preparava el tupper per l’endemà. L’estada a Nicaragua –en plan col·laborar, li deien companys comuns …-, se li féu eterna. A les festes de Gràcia ho intentà, però ella es limitava a ballar passant dels pretendents. Ja feia temps que s’havia acabat amb la Marta. S’havien promès mars i muntanyes, no havia aconseguit restar despert amb “Ventdelplà”, però havia deixat de trepitjar la cuina fregada i, fins i tot li va fer una cançó d’amor. Però de vegades, els ocells fan cagarades, i un dia ella digué que se n’anava amb una beca a Reikiavik, que tingués molta sort i, a la tornada, potser es retrobarien esporàdicament al llit. Es quedà com el nen de “Mecanoscrit del segon origen”. No pas com quan trencà la primera relació, el 1990, que s’aficionà als Tintins. Potser sí que, com li deia l’amic Armengol, vivia al Planeta Piruleta. Però ell se l’havia estimat amb bogeria, a la Marta, encara que de vegades no li agradava ni el que feia ni el que deia. Però ara ja no era més que la seva ex, tot i que l’únic que tenia en comú amb les altres era la consideració de passat. Des de llavors, tant sols havia tingut un afer en xarxa tot fent el catalonauta, i la cosa es limità a un sopar forçadament “romàntic” i una nit on l’esmorzar hi sobrava. Potser per això amb la Marta mai havien fet nit en un Bed and breakfast. Ara la seva única fixació era la veïna que espiava, tot i que no deixava de ser com si fos de mentida.
Però aquell no era un dissabte qualsevol, havia posat la funda de color burdeus al sofà. Agafà la disfressa i se n’anà a complir un jorn intens. I és que la vida de l’home que treballa fent de gos és sacrificada. Tenia el carnet de monitor, de quan compartia pis a Joanic, quan aprengué a conviure amb una mena de bolbes que s’anaven fent setmanalment més grans, fins que literalment la merda se’ls menjava. Però elles eren una més, llàstima no poder repartir-hi el lloguer. Aquell carnet de monitor, a part d’alguna nit de colonies amb profundes converses amb en Jean Luc, li proporcionà una cartolina plastificada que deia que era tot un expert fent feliços als infants. Primer el seu Seat Panda no s’engegava, pensava que hauria d’anar en bici, no pas per no contaminar ni cap mena de convicció ecologista. A l’hora de berenar entrà al quarto de planxar, endrapà un entrepà i … era allà, la veïna, que amb mirada penetrant digué: “Sé molt bé que ets el veí del davant, he vingut amb metro, la groga”. Ell, com un passarell, respongué, intentant ser divertit –no era pas gaire guapo, ho havia de compensar …-: “Si vols de tornada t’acompanyo amb tren transiberià”. Ella digué un: “Eh ?”, amb indiferència i ell un: “Bé no és ben bé … és el meu Panda, però serà com … una habitació d’hotel rodat”. Ella esclafí a riure –diuen que quan una dona riu, és com quan un home trempa-: 1 a 0. La tarda fou mogudeta, però en Pere, com tot súper bon noi, féu defugir els plors de la petita Dolors als gronxadors i, convertint-se en pingüí que vivia a l’Antàrtida, muntà un autèntic roulotte polar. Coses de nens. Una jornada bonica, i real. Passà de ser menjat per la merda a menjar-se el món a queixalades.
De tornada, en Pere explicà a la Xènia -així es deia la musa en qüestió-, que, des que ha acabat el doctorat en romànic medieval, té una casa a Sant Miquel del Fai, i cerca feina com a professional en Belles Arts. La noia s’il·luminà: “Belles Arts ? Adoro els museus !”. Centrada exacta. Ella explicava que escolta flamenc – mentalitat oberta-, que li agrada viatjar i s’enamorà de Roma, per això estudia italià, que els dimecres va la Filmoteca, perquè les pel·lícules, o en versió original o res. Anaren a la platja, aturant-se abans de ser a Bogatell. Tenien gana, anaren a la recerca de flequers nocturs. En Pere li prometé li devia una fondee. Ella li explicà la seva situació sentimental: abans vivia a La Guineueta, però un dia, el que havia d’esdevenir pare dels seus fills, li confessà que l’estimava, tan sols, un 36 % i, malgrat ella volgués més petons, en Jordi –el seu ex -, finiquità. Ella marxà a treballar a Liverpool, on devorà el Código da Vinci i tota la col·lecció de Harry Potter’s. Al retornar, Barcelona se li convertia en un forat, i l’endocrina li receptà una dieta especial, després d’endrapar a tort i a dret desesperada. Al Pere li recordà la fi amb la Marta, quan fumava haixix pels carrerons i escrigué L’exercici seixanta. Potser sí que vivien al Planeta Piruleta, com deia l’Armengol. Potser eren tots dos fills de la utopia. El que sí era cert, és que allò era com un deja-vu, i la nit, difícilment igualable.
Segona cita: com dos infants amb en Xesco Boix, feliços com l’Amelie a París, fent una vichysoisse a un restaurant bohemi i una xocolata amb xurros al carrer Petritxol. La Xènia el convidava a casa, li ensenyaria el fabulós pòster en blanc i negre d’en Godart, li feia companyia i, a voltes, fins i tot hi parlava. Arribaren a una exposició d’en Brossa i recordaren aquella “Petita oda en dijous”. Però, problema número ú: després d’aquell dia, en Pere es quedà enganxat a la xarxa cecant entrades de la seva Xènia a google. Problema segon: preferia no entendre del tot el darrer sms, no sé què d’un company pistonut que feia ioga amb ella.“I no sé el que m’ha dit”, li deia a l’Armengol. O així preferia creure. I és que ningú li pendria la màgia del Planeta Piruleta. Dues setmanes més tard, escribia al seu bloc: “Havia sentit que Ítaca era el viatge, havia llegit que un no arriba mai a Ítaca. Ara veig que com més va més queda. Si ho arribo a saber, tot hagués estat igual. I de fons, Cançó a Mahalta.
PD.-Això és un conte amb un final feliç. I quan la gent mira “Perdidos” no pot pensar en res més. I al Palau no hi llencem confetti perquè és patrimoni de la humanitat.