Això és un conte que, si tingués ja un final, seria un final feliç. Però afortunadament encara no ha acabat. És una història que els Amics ja coneixen, però que mai s’ha explicat amb tant de detall.

PRÒLEG

Un dia inderterminat de l’any 2008. Zàpping salvatge a la televisió, apareix un videoclip casolà d’un grup que no conec de res, però ells mateixos s’encarreguen de que quedi ben clar quin és el seu nom i el seu myspace amb lletres ben grans. Em sorprèn. “Per fi es fan coses diferents en català.” En poques hores ho he oblidat completament.

CAPÍTOL 1

Un dia indeterminat de principis d’any de 2010. La meva mare està molt pesada, i no para de convidar-me a anar a concerts de grupets d’aquesta nova fornada de Pop català. Per mi la música en català fa anys que està enterrada en la meva memòria, quan els Sangtraït van plegar va ser segurament l’última vegada que vaig escoltar un grup de “Rock català”. No és que em tanqui en absolut en quant a estils musicals, fins i tot he fet algunes concessions, però lo meu són les sonoritats més contundents. Ma mare, després de la petita febrada amb els Manel, sembla que ara li ha agafat fort amb un grup que es diu “Els Amics de les Arts”. Em sonen, vagament, no sé perquè. Insisteix en convidar-me als concerts, però jo m’hi nego. Ho sento, no sóc un d’aquests kumba-gafapasta que ara surten de sota les pedres.

Un dia m’agafa desprevingut. Mentre anem amb el cotxe em diu “mira, et posaré una cançó dels Amics que sempre em fa pensar en tu”. Per primer cop els escolto (o això pensava). La cançó parla d’en Son Goku, el Follet Tortuga i les càpsules Hoi-Poi. Sí, em fa gràcia, què puc fer-hi? Entre moltes altres coses m’agrada el manga, i sóc de la generació Bola de Drac.

L’escena es repetirà algunes vegades més, amb la complicitat del meu germà i la cunyada, però ara m’empassaré el disc sencer en un viatge a Barcelona. I jo, que sempre ho critico tot, els dic que no hi ha res a fer. Que no m’agraden. Mentrestant, en secret, agafo l’Spotify i clico a “untitled” (la cançó d’en Son Goku). Em segueix fent gràcia.

CAPÍTOL 2

Ja som al Juliol, s’acosten les Santes de Mataró, i Els Amics de les Arts tocaran al Privat. Aquesta vegada, malgrat que desplego tot el meu escepticisme, no m’escapo d’anar al concert, i ma mare ens ha comprat a mi i a la meva parella dues entrades pel concert. Què hi farem, hi hauré d’anar. I com que no m’agrada anar als concerts sense preparar-me, torno a l’Spotify, poso tot el disc, i mentres estenem la roba li dic a la Núria: “no si, les lletres fan gràcia, però tampoc són la rehòstia”.

És 23 de Juliol, per mi els dies 23 sempre són un dia especial, i anem cap a Privat. Trobem a la familia, ens col·loquem en un raconet de la pista, on no se’m reconegui, i des d’on puc observar discretament aquests quatre nois que apareixen amb camises de quadres: “uff, kumbayà total”, penso. La meva pose de “tipo duro” es va relaxant cada vegada més. Ja reconec algunes de les cançons, em sorprenen les anècdotes que expliquen entre tema i tema, i me’ls crec. Sense adonar-me’n, he passat pràcticament tot al concert amb un somriure dibuixat als llavis. I malgrat que m’ho fan notar, no ho vull reconèixer.

Aquests dies, a la feina no hi ha massa per fer, i com si estigués fent una malifeta, poso l’Spotify. Allà només hi ha l’últim disc, però algunes de les cançons que recordo del concert no hi són. Provo sort amb el Grooveshark. Fantàstic, hi són totes, i en poca estona ja tinc una llista de reproducció amb tota la seva discografía.

Començo a adonar-me’n que aquest grup és molt més variat del què pensava. Fins i tot tenen un parell de cançons on es poden sentir fragments de classes de japonès o anuncis de pàgines web nipones. “Sí que són frikis, no m’ho esperava.” I aleshores, després d’unes hores d’escoltar tota la discografia de forma repetida, tinc una mena de revelació. Després d’una pausa dramática, un so de guitarra que ho envolta tot m’ofereix un els moments més intensos de la discografía d’Els Amics de les Arts, la cançó es diu “Flequers nocturns”. La cançó ha aconseguit tocar-me la fibra, i m’acaba de de convertir en un autèntic fan del grup. Després de mesos i mesos de resistir-me, sembla que finalment “he vist la llum”.

Després d’això, el silenci. Serà el meu secret, ja que no vull que la familia tingui el plaer de dir-me: “ja t’ho vam dir”.

CAPÍTOL 3

Em passo dues setmanes escoltant-los a la feina, des de les 9h fins les 15h sense parar. Em començo a aprendre les lletres,em baixo els mp3s del seu blog (que ho comparteixin els fa guanyar punts), em miro els seus videos, i rebusco informació per totes bandes. Ara, la febrada, la tinc jo. I la meva parella es tem el pitjor, ja que cada vegada que m’obsessiona alguna cosa ella n’acaba fins al capdamunt de mi. Li faig prometre que no dirà res a la familia. Encara no.

Em decideixo a fer un post al meu blog parlant de aquesta nova descoberta musical que he fet, i serà la meva forma de “sortir de l’armari”, de confessar que després de mesos resistint-me i criticant-los, finalment m’han vençut. Publico el post, ja ho sap tothom, i ara les meves crítiques es tornen en contra meva: “tant dolents que et semblaven, i ara…”

La sorpresa és majúscula quan m’adono que els mateixos Amics han fet un retweet del meu post que parla d’ells. Això pinta molt bé. De seguida penso que és la meva oportunitat de portar més enllà aquesta nova obsessió, vull entrevistar-los. Després d’anys de fer entrevistes a grups de Metal i Rock Dur (des de Megadeth als Ramones, passant per Darkthrone), entrevistar un grup de Pop català seria una cosa totalment nova per a mi, però al tenir un blog i no pas una revista que es publica als quioscos com tenia abans, no estic massa segur d’aconseguir-ho.

Però després d’enviar un email que pensava que difícilment tindria resposta, m’arriba una ràpida resposta d’en Joan Enric, dient-me que els ha agradat molt la meva entrada al blog i que estarien encantats de fer una entrevista. Quedem per parlar un moment al concert que fan el 6 d’Agost a la Garrinada d’Argentona. Aprofitant els meus “contactes”, em presenten a en Joan Enric, que malgrat anar de bòlit em dedica uns minuts per parlar d’aquesta entrevista. Ara ja només em queda parlar amb la Bego, l’encarregada d’atendre la premsa (premsa? jo?), i fixar finalment la data per un calurós 31 d’Agost.

CAPÍTOL 4

Arriba el dia de l’entrevista, i no vaig sol. Tenint en compte que, fins a cert punt, he arribat aquí per la insistència de ma mare, li torno el favor deixant que m’acompanyi amb dos pósters gegants d’els Amics, perquè li firmin abans de començar l’entrevista.

Ens plantem a les oficines de management, fem les presentacions pertinents, fotos i firmes per ma mare, i l’avio aviat cap a fora, perquè ara els Amics són només per a mi. S’entaforen tots quatre en un sofà que per a tres ja és justet. És ben clar que lo d’amics no és només un nom artístic, ja que aguanten la incòmoda posició i la calor asfixiant sense queixar-se (els he fet parar l’aire perquè no es coli pel micro). La resta, ja és història youtubera.

Sense tenir temps ni per “païr” l’entrevista, l’endemà m’arriba un email de l’Eduard. Sembla que fa temps que els ronda una idea pel cap, i coneixent la meva afició pel Japó em pregunten si els podria trobar algú que els pogués fer la traducció de “Per mars i muntanyes”, amb la intenció de afegir subtítols en japonès al videoclip i “provar sort”. Una idea esbojarrada, però que no deixa de tenir molt de sentit, ja que la cançó parla d’una de les importacions japoneses que més han triomfat entre els catalans.

En menys de 24 hores tenim una traducció gentilesa d’en Marc Bernabé, un bon amic, traductor de manga, i un dels inventors de “culet, culet” i “trompa, trompa”, i els Amics es queden bocabadats per la rapidesa. Però poc després amb l’ajuda de l’Ale i en Takeshi aconseguim una versió més acurada amb la terminologia japonesa de Bola de Drac. Sugereixo a l’Eduard si serien capaços de cantar-la, però pensa que potser “és una odissea molt llunyana” per ells.

Jo no em dono per satisfet, penso que és massa potent com per deixar-ho en uns simples subtítols. Em poso a cantar la cançó en japonès, ho grabo en mp3, i els hi envio als Amics empassant-me tota la vergonya. Bé, en realitat, he descobert que no en tinc tanta. Ara, si sóc capaç de persuadir al grup català del moment perquè faci una cosa totalment “friki”, ja és un altre tema. Fins que obro el gmail i…

Impressionant!!! Després de sentir com sona podem dir k Els Amics de les Arts cantarem Per mars i muntanyes en japonès. K gran!!!

Molt bona feina Capitán. Mantent-nos informats. La idea seria entrar a estudi a principis d’octubre, òbviament comptem amb tu per ajudar-nos en la pronúncia.”

Encara vam haver de treballar força per fer quadrar la lletra amb la música, cosa no sempre fàcil. Però també hi van haver sorpreses com el “jigu-zagu” que ningú es creia que fos japonès, o el “pan-pan” de “tocar-te les calcetes”. Després de pulir-ho una mica més, parlo amb l’Eduard per telèfon i quedem per fer un assaig previ. Ens trobem en un lloc que tots els fans dels Amics coneixen de sobres, i és que de sobte em veig assegut amb els quatre Amics a la cuina on es va gravar el ja mític videoclip d’”A vegades”. Qui m’ho havia de dir fa uns mesos.

La sessió va prou bé, fem una mica de teoria de com s’ha de pronunciar el japonès, i molta pràctica, i tot i que encara hi ha coses per pulir (com el “tsu” d’en Dani), encara ens queda el dia d’estudi per acabar d’afinar-ho del tot.

Així doncs, un 5 d’Octubre a la tarda em presento a l’estudi Nomada, on els Amics ja porten hores treballant en la futura reedició de l’exitós “Bed & Breakfast”, i que inclourà aquest petit i del·lirant project que es diu “umi o koete, yama o koete”. Em conec la mecànica d’un estudi, es pot fer pesat i avorrit, ja que es repeteix una vegada i una altra el mateix, i al final ja no recordes quan has fet la millor presa. M’adono també de com n’arriben a ser de cursos els Amics, fixant-se en detalls que a mi se’m passen completament per alt (estic acostumat a gravar veus més.. estridents). Al cap d’una estona em toca posar-me al comandament. Els meus conillets d’indies van desfilant per la peixera, i tinc el poder de fotre’ls una mica de bronca quan alguna cosa no està sonant bé. I malgrat que m’animen a fer-ho, sembla que les classes prèvies van servir d’alguna cosa, i la cosa va quadrant poc a poc. Ja ho tenim, el projecte “koete” és una realitat, i ara només queda esperar que es faci públic. De moment, és top secret, i ara toca passar una mica de nervis. Al blog ja s’ha explicat que hi haurà una “sorpresa” en aquesta edició especial del disc, la gent comença a especular i es crea un hype considerable. Jo no puc parar de fer-me preguntes: Com s’ho agafarà la gent? Enfonsaré la carrera d’Els Amics de les Arts per aquesta frikada? Em convertiré en persona non-grata entre els seus fans? L’Ambaixada japonesa presentarà una queixa formal i m’obligaran a fer-me l’hara-kiri? O potser es conformaran en tallar-me un dit a l’estil yakuza?

CAPÍTOL 5

20 dies després, que han semblat una eternitat, m’arriba un email amb la cançó definitiva, i ara sí que no podem tornar enrere. Em tranquil·litza que els “traductors” pensin que la pronunciació està molt aconseguida per algú que no té ni idea de parlar japonès. Ara toca preparar un modest videoclip-karaoke amb les imatges que vaig gravar com a “making of” del projecte “koete”, i esperar que el dijous es faci pública la noticia.

Però abans d’arribar dijous se m’encén la bombeta, he tingut una idea genial, i em disposo a trucar immediatament a en Marc Bernabé per veure què hi podem fer. Sense temps de marcar, em sona el telèfon, és en Marc, i no només ha tingut la mateixa idea, sinó que una de les parts implicades ja hi està d’acord. Penjo, i m’adono de que la Bego m’ha trucat una estona abans. Li torno la trucada i li dic: “ja sé què em diràs, que si seria possible que Els Amics de les Arts poguessin tocar al Saló del Manga de Barcelona que comença demà passat.”

Dit i fet, tres persones diferents hem tingut la mateixa idea en poc més d’una hora, els astres s’han alienat i serà possible.

El dijous 28 d’Octubre Els Amics de les Arts revelen finalment el projecte secret, “Per Mars i Muntanyes” es converteix en “Umi o koete, yama o koete” per a l’edició especial del “Bed & Breakfast”, i a més, es presentarà de forma oficial a la inauguració del Saló del Manga, davant de les autoritats.

En realitat, la noticia ja s’havia “filtrat” el dia abans, ja que una nota de premsa havia fet saltar les alarmes de tota la premsa catalana, i per les xarxes socials ja s’havia començat a escampar. Al dia següent totes les radios en parlaven, blogs de noticies, Twitter, Facebook, n’anaven plens. Jo, respirava alleugerit. No només havia agradat, havien triomfat totalment! La sorpresa era majúsucula, i la resposta mediàtica va anar molt més enllà de la simple anècdota. #epicwin

Després de veure com els Amics ho portaven més enllà, i s’atrevien a cantar-la al Palau de la Música Catalana per tancar la seva exitosa gira del “Bed & Breakfast”, pensem que això no pot acabar aquí. Ara tenim una missió, i és volar com un coet fins a Japó, i convidar als japonesos a visitar el planeta piruleta a bord del núvol kinton. Ho aconseguirem?

Triomfin al Japó o no, aquesta experiència amical ha estat per a mi un viatge excepcional. He passat d’ignorar-los, a escoltar-los a tota hora, i de ser un oient més, a col·laborar estretament amb ells. Així que gràcies Eduard, Joan Enric, Dani i Ferran, per deixar-me formar part, encara que només hagi estat en un bocinet minúscul, d’aquesta història que fa més de cinc anys que va engegar. I espero que seguiu sent tant atrevits en futurs projectes com heu estat fins ara.

Oriol “El Capitán”

www.laarcadiadeurias.net