Amics,

Amb el temps tot tendeix a relativitzar-se i a posar-se al seu lloc, però els bons records també es tornen cada vegada més intensos. Només cal haver estat llegint el bloc cada dia per veure que és així.

Aviat farà un mes que érem al Palau, i encara ara estic impressionada amb el munt d’emocions que es van trobar dins aquell espai (que semblava, fins i tot, fer-se petit).
Cada una de les sensacions que escrivíeu al primer últim post del Palau es vivien també des de platea (no us en vau deixar ni una), però des de platea podem afegir que s’us sentia més propers que mai: els nervis i el no parar quiets, les veus tallades per l’emoció, els silencis que deien més que les paraules, alguna llàgrima mig amagada, gestos sincers demostrant més complicitat que mai, mirades al públic buscant el recolzament de cares conegudes, expressions d’estar a punt de ser desbordats per la situació i lluitar contra la por per donar-ho to i més . . .Vau ser molt valents!

I aquí va el missatge realment important d’aquest post:
Que no us aparegui cap mena de por a no poder superar tot el que heu fet fins ara, NO CAL! Ja heu fet la feina difícil (i molt ben feta), ara només cal seguir treballant: sense metes, sense buscar èxits, sense voler complaure a tothom, sense presses, sense voler superar-vos. Conserveu la força, la motivació, la il•lusió, l’energia, l’esperit crític, l’estimació a la bona música, al públic i a vosaltres mateixos, i tota la resta sortirà sol. Sigueu vosaltres i tot sortirà rodat.

Aprofiteu les vacances al màxim: penseu, creeu, feu l’animal fent vídeos pel youtube, viviu noves experiències per poder-nos explicar i sobre tot, no patiu per les expectatives. Serem aquí, esperant tornar a sentir cançons enganxadisses, lletres divertides amb missatges amagats i concerts propers (i tot això ja ho feu genialment bé), esperarem a que tornin els Amics amb les piles ben carregades.

Gràcies per la bona música, pels bons concerts. GRÀCIES, sobre tot, per la proximitat i el contacte que teniu amb els que estem sota l’escenari, darrera els altaveus i els teclats. Gràcies per no imposar una certa autoritat, no semblar ídols inatrapables o amors platònics, i fer possible que escriure mails com aquests no faci por ni vergonya. Gràcies per fer possible que esperar-vos per dir-vos alguna cosa després dels concerts o saludar-vos al tren sembli la cosa més normal del món. GRÀCIES per ser conscients de tot el que esteu creant al vostre voltant, per desenganxar els peus de terra només per saltar ben amunt, per agafar empenta i força per seguir-ho mantenint. GRÀCIES per fer-nos co-protagonistes de tot el que esteu vivint.

FINS AVIAT!