Sempre he estat una persona amb gustos musicals fixes que anaven més enllà de les modes i dels temps. Des de petitia a casa em van pujar amb en Lluís Llach i d’adol.lescent vaig poder viure en primera persona a la meva ciutat (Vic) concerts del mal anomenat rock català (no per català, sinó per rock) però d’entre tots ells, n’hi havia un que m’apapssionava i m’apassiona encara, que ha estat el grup musical que ha posat la música a la meva adol.lescència i part de la meva jovenut, que és Umpha-pha i ara Adrià/Josep Puntí. D’ells (o d’ell) m’ha enganxat la seva genialitat musical i lingüística i la seva posada en escena. Espero que algun dia (ben aviat..) pugui tornar a disfrutar d’aquesta genialitat made in Puntí!
Bé, doncs en el marc d’aquest impàs “de dol” dels fans d’en Puntí, la meva parella, que li agrada molt estar al dia dels nous grups que van sorgint, un bon dia de primavera de 2010 em va dir que havia d’escoltar un grup musical que es deia Els Amics de les Arts que pintaven molt i molt bé, i em va deixar escoltar “ L’home que treballa fent de gos” del myspace, que d’entrada (ho he de dir) no em va apassionar. Però, de seguida em va grabar un recull de cançons vostres de tots els discs i el va deixar al cotxe ( per mi el millor lloc per gaudir de la música!). I així va ser com va començar la meva història d’apassionament amb les vostres cançons i amb vosaltres que té un final més que feliç!!
El meu procés d’apasssionament amb les vostres cançons va ser progressiu. Quan encara no havia posat cara a les vostres veus, n’hi havia una (de veu) que des del pincipi em va frepar profundament (la d’en Joan Enric), i és per això que les cançons que al principi em van “enganxar” (i encara em fan saltar el cor) van ser Reykjavíc i La Merda se’m menja. Després em va al.lucinar com conjuminaven perfectament les vostres quatre veus a les cançons ( “com ho fan per anar tan coordinats?” li deia amb en Toni) i el que em va acabar d’enganxar a vosaltres va ser el contingut de les vostres cançons ( el què explicàveu era el què passava a mi a la meva vida!).
I així va ser com el 3 de juliol de 2010 vam decidir anar al primer concert dels Amics de les Arts a Vilabertran. No sé si us va passar a vosaltres, amics i amigues dels Amics, però el què jo volia en aquell primer concert era posar cara i saber qui cantava què en cada estrofa de cada cançó! Per tant, per mi Vilabertran va ser el concert de descoberta dels Amics. Després de Vilabertran va venir Roses ( un concert acústic excel.lent!), Figueres (l’Acústica va petar!), l’Arc de Triomf (allà on els Amics es van començar a fer grans!), el BAM ( massa gent per poder-vos disfrutar!), Gurb ( un concert amb una marxa al.lucinant!), el Pasternak de Vic ( una bombonera a punt d’explotar) i finalment el dia 7 al Palau de la Música (un concert que avui 15 de febrer encara no sé definir de tan al.lucinant com va ser!).
El que si sé, Amics, és que amb les vostres cançons i els vostres concerts m’heu fet immensament feliç! Fins molt aviat!
Mireia.