I el Joan Enric va allargar la última frase, amb veu molt tremolosa. A mi em va semblar que aquell “com dos rius paral·lels”, que segur que va durar entre 3 o 4 segons, va ser un resum, en imatges dins dels quatre caps genials, l’embotit de l’any i tres mesos de gira i, per què no, de tota la trajectòria d’aquest grup únic. Però no sols ells i prou. A mi em va venir el cap el primer dia que inconscientment vaig veure el vídeo clip de “A Vegades” anys enrere i que no m’havia entusiasmat gaire el qual vaig riure força. També em va passar per la barretina la imatge visual i auditiva de l’habitació del meu millor amic Sergi on de cop va sonar una cançó la qual ell em va dir: “escolta-la, parla d’un home que treballa fent de gos…”. Va ser escoltar-la, arribar a casa i, a través de l’Spotify, començar escoltar les cançons una rere l’altre sense parar. El meu primer concert va ser el dia de Sant Jordi, un 23 d’abril una mica gris de dia, a Manresa la meva ciutat dins del teatre Kursaal. Allà us veu ficar dins de meu. Vaig anar-hi amb el pare i la mare (també havia de venir un suec, però per culpa dels volcans, se’l va perdre) i quan vam sortir del preciós teatre els vaig dir que éreu diferents i que teníeu un no sé què que us feia especials. No va ser menys: vaig començar a mirar el vostre bloc, vaig començar a mirar directes al youtube, a mirar els curts del Joan Enric, a mirar el viatge a no sé on de l’Eduard… Quin estiu! Sant Feliu de Codines va ser la primera parada estiuenca, a destacar l’aportació de la priuleta d’un bon noi del públic. Va ser genial. He dit que el primer concert dels Amics va ser un 23 d’abril, data important catalana, doncs el tercer va ser l’11 de setembre a l’Arc de triomf. Va ser increïble, estava envoltat d’amics, d’Amics, de banderes… molt gran. El quart va ser a Santpedor, a la sala Llovet, juntament amb Cesk Freixas. Aquest diré que va ser especial. Concert de seure, d’escoltar… preciós. I el cinquè on va ser? Doncs fa poquet a Manresa al Sielu, va ser un entrenament pel dia 7 de febrer. Abans però, vaig creure necessari comprar el Bed & Breakfast edició especial. Us ho mereixíeu.
I bé… fa res veu fer el gran concert al Palau. Fins dia d’avui no l’he assumit, és per això que faig el meu B&B avui (amb el vostre permís donat) i no abans. I va ser un concert amical, especial, nostàlgic, esperançador, català… I aquell dia, abans de venir, vaig anar amb la Maria, la gran amiga amb qui he compartit 5 dels 6 concerts vostres, i vam començar a tocar totes les vostres cançons ella amb piano, melòdica i ukelele, jo amb guitarra. Quan ja ens en vam cansar, vam començar a fer camí a Barcelona, amb els Amics al cotxe. Vam arribar. Vam aparcar dins del pàrquing del Palau i… ens vam meravellar. Quina obra d’art… quin Palau… que què tenim? Un gran Palau. Vam entrar i, caram, es respirava un ambient diferent, nerviós però feliç. Vam veure els gomets verds, els gokus plastificats i les càpsules Hoi-poi. Vam veure el Manel Fuentes i nens, i avis, i pares… mai havia entrat dins d’aquell palau. I a dins, vaig al·lucinar i vaig anar al meu solitari lloc, on he de dir que tinc comprovat que vaig seure el costat de la mare del Dani! Se sabia totes les cançons! I del concert no puc dir res, crec que fins d’aquí un any ben bé no el sabré resumir, va haver de tot… i el Joan Enric va allargar la última frase, amb veu molt tremolosa. A mi em va semblar que aquell “com dos rius paral·lels”, que segur que va durar entre 3 o 4 segons, va ser un resum, en imatges dins dels quatre caps genials, l’embotit de l’any i tres mesos de gira i, per què no, de tota la trajectòria d’aquest grup únic.
Gràcies amics, m’ajudeu a créixer.