16 de desembre. FNAC.
Recordo perfectament aquell dia perquè era el meu aniversari (tranquils, que em van caure unes quantes piruletes). Uns dies abans els amics havien anunciat aquell concert en “petit comitè” pel blog i amb uns quants amics i amigues vam decidir anar-hi. Em feia especial il·lusió perquè després hi havia firma de discos i xerradeta.
Vam arribar d’hora i encara gràcies vam poder seure a les últimes files (estava pleníssim, de “petit comitè” res). Com sempre, vam assaborir asseguts la proximitat dels amics. Va ser molt especial. Estàvem molt il·lusionats (Turre, tu també ho estaves des de la Big Band) perquè com ja he dit després del concertillu hi hauria contacte amical.
Així que, després, comentant aquella estona màgica i esperàvem impacients el nostre torn amb els discos a les mans (bé, jo sóc la persona menys previsora del món i me l’havia oblidat; pretenia que em signessin la ronyonera nova).

La cua era llargííííííssima, mai no s’acabava. A les 20.15 sentia al meu voltant: “Síííííí, podrem parlar amb els amics!!!!”. 20. 30: ” Buff, encara hi ha molta gent, però val la pena fer cuuuaaaa! Podrem parlar amb el Dani, podrem tocar la barba del Joan Enriiiiiic”. 20.40: “Buaaaa quanta peeenyaaaaa! quin rotllooooo! Però podem donar-li dos petons al Ferran, podrem sentir la veu sexi de l’Eduaaard!” A les 20.45 ja havia derivat en un: “Piiiiiiiip, encara queda molta peeeeeenyaaaa! Piiiip (ometo les paraulotes)! D’on ha sortit tanta geeeeent?”.

Bé, a les 20.50 (havien avisat que a les 21h tancava l’FNAC i s’acabava tota la parranda) vam adonar-nos-en que anar de bones a les cues és inútil, tothom se’ns colava i no avançàvem (sabeu quan veieu algú que estava al vostre costat uns minuts abans i ja ha arribat al destí final i tu encara ets al mateix lloc?). Bé, doncs vam decidir anar a sac i vam arribar al lloc on es firmaven els discos. Jo vaig aconseguir que el Joan Enric (amb cara de sorpresa) em firmés la ronyonera i poca cosa més, però la meva amiga Vanessa al meu costat semblava que se’n sortia prou bé (ja tenia un dibuixet molt mono del Dani, em sembla). Jo ja en tenia prou, i els altres també, però ella no volia marxar sense una firma del Joan Enric.

Així que va anar a l’atac i li va posar el CD a la força a les mans. Ella va remarcar la seva gran preocupació reiteradament:
– Com et dius?
– Vanessa amb dues esseeees! Vanessaa amb dues esseees!
– Com?
– Vanessa amb dues esseeeees!
(S’ha d’entendre que no és que es cridessin cara a cara, hi havia un munt de gent entre ells).

Finalment semblava que la Vanessa per primer cop a la història havia aconseguit la difícil empresa que escrivissin bé el seu nom en un disc dedicat. Em va mirar amb un somriure espatarrant. Però el Joan Enric es disposava a escriure aquella breu dedicatòria quan li van estampar dos petons i unes noies van començar a fer-lo riure. No parava, però miraculosament uns minuts més tard va tornar a connectar amb el que anava a fer abans: va mirar-se el disc que tenia a la mà i va començar a buscar-ne el propietari. Va veure la cara ansiosa de la meva amiga i va enrecordar-se’n de la seva petició. Va dedicar-li el CD i li va tornar. Per fi!! Vam poder sortir d’entre tot el rebombori i aleshores la Vane va obrir el CD. Em va mirar amb una cara de gos abandonat que no oblidaré mai i em va ensenyar què hi havia escrit. No vaig poder parar de riure en tot el viatge de tornada.

“Per a la Marissa”. Això sí, amb dues esses.