Quan el març de 2005 em van explicar que presentaven una maqueta al Sona9, jo no sabia què era una maqueta, ni que era el Sona9 ni, tan sols, quins eren els grups de moda de música catalana del moment. M’havia quedat amb la música reivindicativa d’en Raimon i companyia. I, és clar, coneixia l’existència de la segona fornada dels grups catalans, com els Pets o Sopa de Cabra. Però, poca cosa més.

I vet aquí que aquelles quatre cançons fetes en una tarda al menjador del pis del carrer Muntaner i posades en un CD -la maqueta- sembla que agradaven al jovent i també als crítics de música. I al cap de poc, quasi sense voler-ho, ja em teniu a la placeta Dalí de Figueres amb un porró de ratafia a la ma i tatarajant el “36%”, el “Dissabte qualsevol” i ”L’exèrcit de la xamfaina”; i votant perquè aquells quatre nois rebessin, com a mínim, el premi del públic d’aquell festival. “Catalonautes”, es deia la cosa; imagineu-vos!

També havia estat al “Cafè Teatre” de Lleida, la seva primera actuació en públic, i també en la seva participació al “Festival de música de Salitja”, en un poblet gironí on no van poder rascar cap premi.

Allò que feien aquells nois, a mi em començava a sonar bé. “Aquest tipus de música no la fa ningú, heu d’aprofitar-ho” –els deia.

I, ja se sap, no ets ningú si al final dels estudis no te’n vas a l’estranger. I tres d’aquells nois van desaparèixer per força temps. Irremediablement, allò semblava la fi d’aquell neonat grup de música.

Però, els mails amb propostes de música, lletres, acords… anaven viatjant per la xarxa a “tuti quanti” i el que no semblava possible es va convertir en una altra maqueta de 5 cançons. Li van dir “Roulotte Polar”. Incloïa “El tren transiberià”, “Coses de nens” o “Tintin al Congo”. Tela marinera!

Internet fou l’eina de promoció. I van començar les descàrregues i el boca a boca entre la gent jove que hi descobria una altra manera de fer música: ironia, complicitat, bon rotllo….
Quan em van dir que volien fer un CD de veritat, i que s’havien muntat un espècie d’estudi per gravar, jo, a part d’al·lucinar, els vaig animar a seguir perquè allò que feien em continuava sonant bé i els hi notava una capacitat extraordinària.
La nova criatura es va dir “Castafiore Cabaret” i per a la discogràfica es van inventar el nom de “Pistatxo records”: Ja sabeu: “A vegades”, “El código da Vinci”, “Exercici seixanta” … Déu n’hi do!
Tots sols, van aconseguir –rascant-se la butxaca– que, el juliol de 2008, n’encartessin 8000 còpies a la revista “Enderrock”, que segons em van dir és la millor revista de música en català. Va ser la primera vegada de la meva vida que comprava una revista de música.
I aquí va començar una espècie de gira, que es van muntar ells mateixos, per presentar del nou disc. A la “Casa Orlandai” de Sarrià, a “Lo Submarino” de Rasquera, al “Mariscal” de l’Estartit, jo també hi era. El febrer de 2009 van tocar a la “Sala Apolo2” : “La gent se sap les cançons!” -deien sorpresos.
A cada concert que feien, més diners que perdien. Quina constància i quina fe! Però, lo be que s’ho passaven ells i els que podíem veure’ls actuar, no tenia preu! Qui digui que el seu èxit va ser un producte del marketing, està ben equivocat.
Quan em van dir que volien fer un CD en un estudi de gravació, amb músics i tota la pesca, jo continuava al·lucinant. I aquí sí que van haver-se de rascar la butxaca de valent! Endavant, nois! –els seguia dient!.
I van parir la nova criatura: el “Bed & Breadfast”. Al novembre de 2010 ja el teníem a les botigues. I vam poder conèixer en “Jean-Luc”, “la Marta i en Jordi”, “l’Armengol”, “en Pere”, “l’home gos”,… Personatges que, en poc temps, vam fer nostres.En quatre dies, la crítica i el públic van posar el treball a dalt de tot. Jo continuava al·lucinant.

Tot el que els ha passat aquest últim any seria llarg d’explicar i força conegut pels que els heu anat seguint.

Al concert que van fer a Caldes de Montbui em van sorpendre dedicant-me “l’Armengol”, la meva cançò preferida.

I quan ens vam poder abraçar després del seu últim concert al Palau, jo també vaig plorar.
Moltes gràcies Amics !