Tinc 34 anys, acabats de fer i, ves per on, em trobo al Palau, un bon dilluns a la 1.30 de la matinada, amb el personal que ja n’està tip i vol tancar les portes, demanant autògrafs als Amics. De debò que això dels autògrafs no havia fet mai…i de tantes emocions que m’ha regalat el B&B, no puc estar-me d’explicar-ne el secret.
Comença un diumenge de juliol, un d’aquests que havia hagut d’anar a treballar unes hores, un d’aquests que en Roger, mentrestant, s’entretenia a la terrassa, cuidant les plantes i escoltant música. Quan torno em diu: “ He trobat un grup boníssim, i aquesta ets tu” i em posa els Binocles d’en Pere. Sí, soc jo! I se’m posa la pell de gallina, per com queden retratats alguns dels meus trets principals, i per com ell encara pensa que hi estic feta a mida…
Des d’aquest dia comença el descobriment dels Amics, amb cert escepticisme perquè jo el rock català nooo, no l’he escoltat mai gaire en els anys que fa que visc aquí (sí, sí una altra italiana, de la plaga que envaeix Catalunya…amb tot l’afecte pels compatriotes, eh!). Cançó rere cançó, lletra rere lletra ens entusiasmem, ens divertim, ens despertem amb les vostres notes.
El primer intent de veure-us en directe va ser a Matadepera, entre setmana, sortint de treballar enfilem la C-58 i després d’hores d’espera, tot just acabar La merda se’ns menja comença a ploure i es suspèn el concert. Segon intent, des de Barcelona fins Olost (la gent d’aquí em perdonarà, però no sabia ni on era en el mapa de Catalunya). Ja no plou, ens diuen des de l’hostal que hem reservat per a anar-vos a veure. El que no ens diuen és que durant les proves se us ha esconyat la taula de so. A la tercera va la vençuda: a l’Arboç! Amb els intents, coneixem millor les lletres, descobrim racons de Catalunya, trobem a l’escenari quatre nois( per ser honestos n’hi ha 5 més que toquen genial), genuïns, propers, espontanis, als que li veus brillar els ulls davant d’un públic entregat, que amb humor i rialles fan caure la barrera que sovint es forma dalt d’una tarima.
Després del primer concert, ja ens sentim amics dels Amics. Cada vídeo que trobem per internet confirma la sensació que hem trobat uns super-bon-nois! Segueixen alguns concerts, fins al final de gira al Palau. Fila 5, us tenim a un pas. Les cares són aigua i sabó (acqua e sapone, és una expressió que en italià es fa servir per a descriure unes cares transparents, sinceres, fresques, naturals), ens feu arribar sense filtre totes les emocions: l’alegria d’estar junts, la joia d’estar al palau, la commoció de que la gent us rebi amb tanta energia, la tristor d’acabar una gira única i especial. Totes aquestes emocions les feu viure, i és per això que cridem, ballem, ens aixequem, i se’ns cauen les llàgrimes quan arriba el moment de dir arrivderci.
Quan sortim del Palau, quasi no ens queda veu, estem eufòrics. Així que no m’ho penso dues vegades, quan us veig encara a l’entrada, a demanar que em signeu la meva pancarta. En Dani em promet que al proper concert ens cantareu els Binocles, l’Eduard que no canviareu, en Joan Enric l’enganxo que quasi em fan fora, en Ferran s’escapa per la banda…Amics, no trigueu gaire en tornar i sobretot no perdeu aquest esperit que us fa tant super-herois pels que no hi creiem.