Entre dictats (de la Natàlia)
Crec que sempre recordaré com vaig conèixer Els Amics de les Arts; va ser un dijous a última hora de la tarda, tornàvem d’una hora de gimnàstica bastant intensa, i al entrar a classe el nostre professor de Català, en Quim, ens va separar a tots ens va donar tres fulls per omplir, i a dalt de tot i posava Els Amics de les Arts. Els meus pensaments es van dirigir a la direcció oposada pensant: un altre grup català, quin desastre han preparat … I em vaig equivocar completament. Vaig descobrir que els homes treballaven fen animació a les festes; vaig aprendre que el futbol també pot ser divertit ; vaig tornar a recordar l’emoció de viatjar amb metro, i per finalitzar, de regal ens va posar Per mars i muntanyes; al cap d’uns dies ens va presentar la canço de Dejavú per fer un exercici pràctic sobre els barberismes, s’ha de dir que s’apren més d’aquesta forma, que no amb la teoria del llibre.
Al principi amb els dictats, el grup m’havia agradat, pero amb la canço de dejavú va ser l’enamorament complet. Vaig començar buscant més cançons dels Amics, (sort de l’Spotify) seguir les lletres, mirar el blog i finalment poder anar al concert que van fer a l’Acústica de Figueres del 2010.
Insignificant per tu, important per mi (de la Nina)
Històries reals en un món on no interessen, es vol sentir la nostra utopia perfecte, però tenim por d’escoltar-la, que sigui veritat…
Era el cotxe quan vaig sentir Jean-luc, qui són? un grup que explica històries reals, que ens passen a tots. Passa’m el disc, els escoltaré. Sentir la teva història en una cançó, la teva petita història, el teu relat, insignificant per alguns i important per tu.
El primer concert va ser al poble espanyol, vam seure davant una parella que semblava que hagués sortit del Bed & Breakfast, la seva història pot acabar a Reykjavík, repartint “pelis de Kurosawa i els discos d’en Lou Reed”, tant de bo acabi diferent, les històries reals també poden ser increïbles.
Dilluns al Palau de la Música es veuran les cançons amb vitralls de colors, utopia? no, la vida real tal i com és.