La veritat és que vaig conèixer Els Amics de les Arts per casualitat i en un dia una mica agredolç. A Cardedeu començaven Els Tastautors  i els gravàvem sencers. La proposta sempre és interessant i acabes descobrint algun grup que desconeixies.  El cas és que, aquell dia vaig fer festa per estudiar i, al vespre, vaig anar cap a la Sala Sarau. La nit no es presentava massa bé: tenia exàmens al dia següent, encara anava amb els apunts sota el braç estudiant, de casa a la sala del concert se’m va petar el vidre del cotxe, vam muntar els trastos ràpid i el primer dels dos concerts no va complir les meves expectatives… Bufff! Començava a ser tard i Els Amics de les Arts van pujar a l’escenari. Per dintre pensava “mira, avui més val que la cosa sigui ràpida que és tard i demà m’haig de llevar a les 6 i poc, tinc dos exàmens i…”. Doncs, en un moment, la meva visió va canviar totalment. El concert va començar i, aquells quatre nois que feia un moment estaven xerrant  i, diria que, jugant a cartes en unes taules de la sala i que, més tard, van sopar allà amb tothom, em fan encantar. No els havia sentit mai, és que no sabia ni qui eren ( 🙁 ) , però el seu concert era espectacular. Combinaven la música amb una xerrera digne de monòleg. Les cançons anaven sonant una darrera l’altre, el públic cantava, s’aixecava i tenia una sensació molt rara, per una banda tenia la veu de la consciència que deia “és tardíssim, que s’acabi ja perquè demà tinc dos exàmens i m’haig de llevar molt d’hora”, però per l’altre banda tenia un dimoniet que pensava “això és la bomba! Quines lletres, quines músiques, quines històries amb el dancing school, la poca coordinació, el Massaxuxes (jajaja), en Pau Descansi, les novies i els colors de parets, els espaguetis, els peta zetes, els compreu discos i de tot! Això no pot acabar!!! És boníssim, la bomba i en vull més”.

Molta gent es va quedar sense entrada, la sala era plena a vessar i vibrava, hi havia un ambient impressionant i vaig oblidar per complet la feina, els exàmens i tot. En aquells moments, tot i estar-ho gravant, només tenia el concert en ment i tenia molt clar, que havia de buscar on actuaven perquè allò s’havia de repetir i, aquest cop, des del públic. Després de gairebé dues hores espectaculars, no tenia paraules per descriure-ho, el concert es va acabar, vaig recollir volant amb el temps just per passar per la paradeta on venien els discs, comprar el B&B i anar cap a casa. Eren gairebé les 3 de la matinada quan tancava el llum i tenia un somriure d’orella a orella. Entre l’eufòria de l’espectacle que acabava de veure, els nervis típics d’exàmens i de pensar que no em podia adormir, que només tenia 3 hores i algo… directament no vaig poder clapar. Em vaig aixecar, em vaig dutxar i, amb el cotxe ma mare, cap a Barcelona faltava gent. Un dissabte a les
7 del matí no hi ha ningú a l’autopista i Els Amics em van acompanyar i mantenir ben desperta durant el trajecte. Les cançons que feia unes hores havia escoltat, les tornava a repetir i allò era genial.

Després d’aquest concert, va començar la ruta: Granollers, el dia de Sant Jordi seguint-los pels estands de les ràdios, Badalona, Barcelona, Les Franqueses, Vilabertran, Castellar del Vallès, Mataró, Santa Margarida i Els Monjos, Argentona, l’Arboç, La Garriga, Girona, el Prat, Vic i un munt més… fins al gran final de gira: el dia 7 al Palau de la Música! Un munt de concerts, mai havia anat a tants concerts d’un grup i, la veritat, és que ha estat genial. Sí sempre són Els Amics de les Arts, tenen les mateixes cançons, però cada concert ha estat únic, irrepetible i amb alguna anècdota per explicar. Aquells Tastautors em van servir per conèixer un gran grup! Ah! I he aconseguit que ma mare canviï el Serrat pels Amics!