INTRODUCCIÓ
Posem quer tot comença un Dimarts 1 de Desembre del 2009 i amb un mail.
El dia no em va bé. I ja en porto uns quants. La meva dona, no sé si conscient d’això, m’intenta animar amb allò que més m’agrada: MÚSICA.
L’assumpte diu “Et passo una cançoneta que m’ha agradat molt”, i dins només du un “L’he sentit a RAC1. Suposo que ja els deus conèixer…” i un link, a part d’un bon dia al principi i un t’estimo al final.
L’Home que treballa fent de gos. Així em sento a la feina: com un gos.
Quan tinc temps, connecto els auriculars a l’ordinador, l’escolto i…. caram!! Allò és diferent. I sona bé. I s’entén. I ve de gust. És senzill però directe. I enganxa. I m’enganxa.
Aleshores començo a googlejar. Els Amics de les Arts. Vaja nom per un grup. Un bloc. Un disc. Bed & Breakfast. E-mule. I segueix sonant bé.
NUS
Posem que els emepetresos baixats amb l’E-mule a casa van a parar a un CD per escoltar al cotxe. L’audiència no es queixa, i les cançons agraden. Sense voler-ho, al cotxe, tothom comença a cantar les cançons. Sobretot els fills. I com els hi agrada a ells, poc a poc, es converteix en el CD que sempre sona. Què no faríem per a ells!!
Descobreixo que al bloc hi ha molt de moviment. I que hi ha els altres CDs disponibles. Mentrestant, la dona i els fills es fan seves les cançons. I ja en tenen de preferides, i les canten de memòria, i reprodueixen els diàlegs tot jugant.
Aquest CD s’ha de comprar. Sí, sóc dels que encara compra CDs originals.
També veig que fan força concerts, però mai baixen per allà a baix. O baixen poc. I un dia veig que han de venir a l’Aleixar. S’hi ha d’anar, i en família. Però a mida que s’aproxima el concert i veig l’horari, descarto la idea. Tot i ser l’estiu, massa tard per anar amb els fills.
També venen a Cambrils. I a Tarragona per la Tecla. I tot i l’hora, s’intenta anar. Però entre la gentada, que no hi ha manera d’aparcar, i que els fills s’adormen al cotxe, decidim tornar cap a casa. No hi ha manera.
Mentrestant, cada cop apareixen més als medis, i els puc escoltar a la ràdio fent entrevistes o cantant Llach al Camp Nou. També puc llegir cròniques de concerts, veure vídeos que es fan ells mateixos, o put sentir-los cantar en japonès. Però segueixo sense poder-los veure en directe.
Entre les vacances (que equivalen també a un descans internàutic) i el final de l’estiu, la febre va desapareixent. I sí, els segueixo (seguim) escoltant i segueixen agradant. Sobretot a la família. Tot i això, la dèria, poc a poc, va passant.
I al Novembre, tot canvia.
DESENLLAÇ
Posem que mai hem estat al Palau de la Música i que, per casualitats de la vida, ens convencen per anar al Març a veure allà un concert. Gairebé no coneixem al grup que hi tocarà, però per anar de concert (i a sobre, al Palau), qualsevol cosa ens sembla bé. Posem també que m’he assabentat tard del concert de final de gira d’Els Amics de les Arts i, per tant, no tinc entrades. I afegim que, també de casualitat, m’assabento de que faran un segon concert de final de gira el dia abans.
Ho comento amb la dona. Aquest cop serà sense fills. I el comentari, més que una proposició, és l’anunci d’un fet: anirem al Palau a veure als Amics de les Arts.
El dia que es posen les entrades a la venda, i des de mitja hora abans de l’hora prevista, ja estic prement l’F5 per actualitzar la plana web i ser dels primers en entrar i trobar un bon lloc. Aquesta psicosi només l’he viscuda amb els grans: Springsteens, U2s, Peter Gabriels, ….
Aconseguit. Platea. Fila sis. O quatre, segons com es miri.
A mida que s’acosta el dia, l’emoció va creixent. M’estima més no buscar per Internet el possible setlist. Prefereixo la sorpresa. Fins pocs dies abans no acabem de tancar els assumptes cangurils que ens permeten anar tranquil•lament cap a Barcelona de concert. I al Palau!!
I arriba el dia. I fem el viatge amb el B&B al cotxe. I passem pel davant del Palau. I veiem el Palau. I veiem la gentada que hi ha. S’augura una nit per la posteritat.
Després de fer un mos i sorprendre’ns novament pel propi Palau i per la gentada (de totes les mides i tots els colors), anem a la paradeta del merchandising. Cauen un parell de samarretes-piruletes pels fills, i novament el CD. Aquest és l’edició especial. I comprat al primer concert del Palau. Doblement especial. Llàstima que no hi hagi samarretes XXL. M’agraden grans.
Per fi pugem les escales, entre la gentada, i seiem. Estan més a prop de l’escenari del que crèiem. I comentem la jugada. De fet, ens l’imaginaven més gran, el Palau. Molt més gran. Però està clar, que el que és gran és el que hi passa dins, no el Palau en si.
I el que va passar…. Buf…. Ja hi ha moltes cròniques que ho descriuen.
EPÍLEG
Kleenex en mà, i sense haver aterrat encara, anem sortint. Ja hem estat al Palau. I el que hem viscut…. Buf.
L’endemà a la feina és un no parar de llegir entrades a blocs, i començar a buscar desesperadament youtubes. I per la nit, com un estaquirot davant del Twitter intentant reviure la nit anterior.
I a partir d’aquí, més youtubes, i més cròniques, i més llàgrimes. I els emepetresos al cotxe, i a la feina, i a tota hora, i cada dia. I més blocs. I més cares rares quan parlo de música, del que m’agrada. I més….
I més Amics.