Sí, Amics. A nosaltres, pobres estudiants de medicina, se’ns suposa responsabilitat, rectitud i puntualitat. I, no obstant això, i malgrat que vosaltres sou major motivació que qualsevol de les nostres assignatures, ens hem esperat a l’últim moment per escriure-vos aquest post. I ací estem: set de la vesprada d’un dia esgotador, tirats sobre les taules de la facultat (literalment), i intentant esprémer els nostres més que espremuts cervells per tal d’arribar a comprendre de quina manera heu aconseguit estar tan presents en el nostre dia a dia. I és que, vulguem o no, al final les nostres converses sempre acaben sent homenatges a les vostres cançons!

Tot va ser culpa d’Albert. Va ser ell qui ens va parlar de vosaltres per primera vegada: “Ei xics, sabeu que he descobert un grup? Els Amics de les Arts.” “Què?” “Els Amics de les Arts”“Un grup de què?” “De música” “Nosaltres és que el rock català, no…” “Bé, tampoc és que…” “Que què?” “Que no és ben bé… No sabeu aquella que diu “Ho sento mooooolt…”
Doncs no, aleshores encara no ho sabíem; però sí que haguérem sentit molt no arribar a saber-ho, perquè a partir d’aquell instant la vostra música va començar a formar part de les nostres vides d’una manera que mai haguérem pogut imaginar. Vam anar descobrint cada cançó, cada frase; escoltant-les, comentant-les i fent les nostres pròpies interpretacions; en definitiva, a poc a poc, i quasi sense adonar-nos-em, vam anar fent-les cada vegada més nostres.

I aleshores va arribar el gran dia, el que havíem estat esperant durant tant de temps: el dia del vostre concert a València. No només eren les vostres cançons, ereu vosaltres! I allí vam estar, aguantant el fred des d’una hora abans de l’inici per tal d’agafar un bon lloc (la primera fila havia de ser nostra… i tant que ho va ser!); cridant com a bojos mentre encara muntàveu l’escenari, deixant-nos la veu en cadascuna de les cançons… Sí, erem nosaltres els que ens vam esperar després del concert per demanar-vos autògrafs i fer-nos fotos amb vosaltres (A regomello!!); els que ens vam quedar els últims i no ens en vam anar fins veure-vos marxar amb la furgoneta. Sí, Amics, eixos erem nosaltres.

Vam passar dies comentant les anèctodes del concert, va ser un xut d’adrenalina que ens va durar setmanes; encara hui, recordant aquell dia, se’ns posen els pèls de punta. Si les vostres cançons ja eren importants en es nostres vides, a partir d’aquell dia ho han sigut encara més. Han sigut la banda sonora de molts dels moments que hem passat tots junts: en classe, en Cap d’Any, però també en el nostre últim viatge a Brussel·les (B&B, Jacques Brel… si és que quasi ens resulta difícil no trobar-vos per tot arreu!) Si fins i tot ens hem atrevit a fer versions medico-frikis de les vostres cançons!

Per tots eixos grans moments en què ens heu acompanyat, Amics, hem volgut escriure aquest post. Per transmetre bon rotllo. Per ser tan humans. Per ser tan humils.  Per ser tan naturals. Per fer cançons amb les que et sents identificat. Per haver arribat a formar part de les nostres vides. Per ser, senzillament, magnífics. Per ser Amics de veritat. Per ser Amics de les Arts. Per tot això i per moltes altres coses que a aquestes altures ja ens resulta difícil expressar amb paraules… Gràcies! Esperem tornar-vos a veure ben prompte pel País Valencià; ja sabeu que ací sempre sereu ben rebuts. Si més no, sabeu que nosaltres, Albert, Maria, Elena, Maria, Francesc, Sara, Belén, Jose, Clara, Lluís, Guillem i Héctor, estarem ací esperant-vos. Nosaltres. Els Amics dels Amics.