Juliol de 1999. Conec una noia basca. Com que ens entenem, vull dir que
xerrem molt, em proposa anar a passar una setmana a Euskadi. Li dic
que a bodes em convides. Em diu que hi anirem amb uns amics seus d’un
poble del Vallès. Li dic que ah, què guai.

Al cotxe som 2 nois, una noia, ella i jo. A l’alçada de La Panadella, l’amiga
de la meva amiga comenta que em queden molt bé les ulleres. Alerta.
Anem parlant tot el viatge, però la noia basca mira molt per la finestra.
Sona el cassette de “Tranquilo Majete”. Quina gràcia.

L’estada és agradable, ens entenem, vull dir que xerrem tots molt.

Tornant, ens adonem que arribarem a casa de matinada. Alerta: m’hauria
de quedar a dormir al seu poble perquè ja no hi ha trens cap a Barcelona.
L’amiga de la meva amiga mira per la finestra i deixa anar que si vull, puc
passar la nit a casa seva. Silenci. Dic que si, que vull, que gràcies. L’amiga
basca també mira per la finestra, però diferent. I jo abaixo la vista i em
trobo amb el canvi de marxes.

Ens obre la porta de casa la mare de l’amiga de la meva amiga!
Presentacions, justificació de què carai hi pinto jo allà? Un amiguet basc?
No, és que… i se’n va a dormir. Alerta, alerta, alerta.

Em mostra el dormitori del seu germà, que segur que és una gran persona,
però que la té tota folrada –parets i sostre– amb pòsters, bufandes
i banderes del Real Madrid. L’amiga de la meva amiga em diu que jo
dormiré aquí. Que si em va bé: sí, sí, perfecte. Que per qualsevol cosa, ella
serà a l’habitació del costat. M’hi instal·lo amb una mentalitat provisional.

I passen uns minuts. Em dic que ara vindrà, i tal. I sí, m’ho repeteixo,
perquè ella encara no treu el cap per la porta. Més minuts i decideixo
estirar-me al llit amb una mentalitat provisional. I amb una mentalitat,
que consti, provisional em poso el pijama. Miro al sostre i em trobo amb
la plantilla merengue de la temporada. No estic sol. L’analitzo un moment
i torno a la crua realitat. I no sé com, entono “Ai Sanchís, ai Sanchís,
quina nit més infeliç” perquè allò que havia de ser almenys un trist Bed
& Breakfast s’està convertint en un desesperant Jean-Luc!!! “Ai, Raúl, ai

Raúl, l’amor em fa anar de cul”… i m’adormo.

L’endemà al matí l’amiga de la meva amiga obre suaument la porta del
dormitori amb un pijama d’estiu que a mi em sembla de fantasia i em
dóna una tovallola: has dormit bé? Com els àngels. Em fico a la dutxa i,
alerta, com carai funcionen aquestes aixetes? No surt aigua per enlloc, i
passen els minuts. Força, destresa, lògica i res. Sento la mare a la cuina.
Més minuts. Déu, per què m’has fet tan poc hàbil! La tovallola que m’ha
donat és curta, però no em queda més remei que tapar-me les vergonyes
i demanar ajuda a crits. Ella ve, m’ho ensenya i somriu molt. Em dutxo
mirant per la finestra.

Esmorzem plegats, m’acomiado de la mare de l’amiga de la meva amiga
i de l’amiga de l’amiga i surto de casa seva pensant on deu ser la meva
amiga.