El sol ens havia acompanyat durant el matí i semblava voler seguir fent-ho tota l’estona que fos possible, aquell sis de febrer. Quan vaig mirar el rellotge, aquell petit cotxe, nou de trinca, ja havia recorregut més de la meitat del trajecte, que havíem passat xerrant i fent broma.
– Què, posem els Amics una estona? – va dir ella, que, intuint -o obviant- la nostra resposta ja treia el disc de la caixa, a la guantera, i l’introduïa en aquella fina boca, que va engollir-lo amb delit –
El primer acord de Jean-Luc, a ritme de corxeres, va inundar el petit habitacle i tots quatre ens vam posar a cantar en pic va començar a sonar la veu. Creia impossible que al cap d’unes hores pogués estar assegut dins el bell edifici modernista escoltant en directe allò que estava sonant pels altaveus del Mini: quina emoció. Vaig mirar-los les cares, somreien, devien pensar el mateix que jo.
– Aquí, aquí…oh! Aquest tros és genial, quan els metalls fan les notes llargues… – va saltar el conductor-
– Ah, clar, que aquesta és la nova edició! – va fer de cop, l’altre- a veure, a veure… Sí, mola! La bed&band li dóna un toc molt bo – digué, tot cantant les corxeres finals amb un “txan-txan” acompanyat d’un àgil moviment de dits-
Ja albiràvem la limitació dels 80km/hora, que ven aviat seria història, quan sonava Liverpool. El sol ja havia fet prou per aquell dia i començava a amagar-se rere  la silueta d’algun edifici.
Vaig intentar fer un salt en el temps i em vaig recordar enviant un missatge de text a la mare, un dia de fa dos anys que van anar a Barcelona amb el pare per comprar no sé què. Potser quan el van rebre passaven per aquí, vaig pensar, qui sap. Al missatge li demanava que s’arribessin a l’Fnac a veure si trobaven el disc d’un grup que es deia Els Amics de les Arts i que tenia un CD amb nom anglès, Bed&Breakfast, que els havia estat xafardejant pel myspace i podria ser un bon regal de divuit per la germana. Encara faltava bastant temps pel seu aniversari…així que el pobre, precintat, va haver de passar un mes ben bo al fons d’un calaix -crec que era el dels pijames- per evitar ser descobert. Aquella nit de festa, Jean-Luc i totes les altres van sonar força estona al menjador de casa. Vau agradar.
I amb el temps, com si d’una cosa inflamable es tractés, Els Amics apareixien per tot arreu. Un company que me’n parlava, algú que ja n’havia sentit a parlar molt abans recuperava temes del Castafiore…Fins que un dia, remenant per l’univers www vaig descobrir que els Amics, que poc a poc anaven calant en mi, havien vingut a Lleida, al Festinoval, juntament amb Manel, l’any anterior, el 2008. Justament aquella mateixa nit de juny, jo havia estat allà al festinoval, però només de passada, a veure un grup de Lleida, i vaig marxar ràpid. Quina ràbia em va fer…ser tan a prop d’un grup que m’entusiasmaria temps després, i desconèixer-ho. Si els hagués conegut abans no m’ho hauria perdut per res del món!

Un dia em van dir que per allà a Barcelona els músics diuen que la capital de Ponent és el Far West català, que costa molt venir a tocar a la Terra Ferma. Potser és veritat. La gira B&B va fer-se esperar una mica però finalment va arribar a casa nostra. Crec que era un divendres de novembre, el 2009. Sí, un divendres, al Cotton. El concert em va sorprendre, no m’esperava el format aquest dels monòlegs i em va agradar molt. Crec que a partir de llavors encara els vaig escoltar més.
Al cap d’uns mesos, a l’estiu del 2010, després de molts mesos seguint-vos només via internet(fet que ha potenciat a fer la gira més pròxima a tothom) , vaig anar a Matadepera a casa d’un amic.
– Toquen uns que es diuen Amics de les arts, et sonen? – em va dir- jo no els conec massa però a ma germana li agraden molt
– Què dius, vénen els Amics? Sí, i tant que els conec, són genials!

El concert de Lleida al Cotton havia estat interior, i aquell, a l’aire lliure, pintava més animat. Llàstima de la pluja, que ens va jugar una mala passada, i al cap de tres o quatre cançons, el concert es va haver d’aturar per problemes amb la pluja. Vaig quedar-me amb les ganes d’Amics.

A finals d’aquell estiu vaig endur-me el Bed&Breakfast, dins el mòbil, a travessar el llac, fins a la gran Nova York, i allà vaig deixar constància que els Amics eren més que internacionals, fent un B&B pel món i sentint-me així, una mica més, part del grup.

I al setembre: sorpresa, els Amics a la Festa Major de Lleida! Far west, qui deia far west? Estava més ple que un ou, tothom saltant i cantant els èxits de B&B! L’endemà una foto de tota la multitud que vam assistir al concert encapçalava el post del vostre blog. Va ser un concert espectacular!

I durant de tots aquests mesos, no sé quan, crec que succeeix en el moment més àlgid de l’Amicmania, un comença a explorar els Amics més enllà del myspace i el bloc i un dia et trobes mirant els vídeos de l’ànima, vídeos a l’oracle de Delfos, curtmetratges del Joan Enric…i et sents una mica friki, però és igual, després veus que no ets l’únic i que és divertit!

Ja era fosc a Barcelona. El metro ens havia deixat a Urquinaona i ens dirigíem, nerviosos, al Palau. Un cop dins, esperava amb ànsia el moment de començar. Una estona més tard es va fer fosc i va sonar aquella barreja de murmuri, crits i algun xiulet que el public fa quan s’apaguen els llums i és conscient que en un moment o altre apareixeran en escena els protagonistes de la història. Va començar a sonar una base de bateria i s’hi van anar afegint instruments. Els quatre amics van trepitjar l’escenari. I un gran espectacle va començar, llàstima que fos per dir adéu a la gira.

Gràcies, Amics.