“Anem al pròxim?” Aquesta és segurament la frase que millor defineix el nostre Bed and Breakfast. Ningú (nosaltres dues encara menys) es podia imaginar aquell 15 de maig a Girona que acabaríem anant a més de 40 concerts: els divendres i els dissabtes; els dissabtes o els diumenges; els dilluns, els dimarts, els dimecres, els dijous o els divendres; els divendres, els dissabtes i els diumenges; i, per què no?, el diumenge i un altre cop el diumenge. No n’hem tingut mai prou. Sempre n’hem volgut més, sempre n’hem necessitat més. I és tot culpa vostra o, millor dit, gràcies a vosaltres. Perquè un concert vostre comença amb les “petites guies bàsiques de…” i acaben amb les “cròniques de…”. Tot el procés és una experiència brutal: conciliar agendes, buscar entrades, descobrir itineraris, “Entrades exhaurides”, “Ja som a ….”, “Quina pinta més guapa que té això”, i un despertador, un gos, un bateria, un baix, tres vents, quatre amics i A VOLAR!, i després petons i abraçades, #apellidus, “Gràcies per aquesta nit”, “Gràcies a vosaltres, amics”, crònica al blog, comentari de rigor i a esperar el pròxim! Us han donat les gràcies per mil coses diferents, però nosaltres estem convençudes que el quid de la qüestió és la vostra generositat: gràcies, MOLTES GRÀCIES, per compartir aquesta experiència amb tots nosaltres.

Durant aquesta aventura hem rigut, hem cantat, hem aplaudit, hem disfrutat, ens hem emocionat, hem ballat, hem caigut, hem esperat, hem…, hem…: hem anat a més de 40 concerts i ens semblen pocs. Hem fet més del 36% de la gira. Ens sabem de “pe a pa” tots els monòlegs, l’ordre de les cançons, les segones veus que no surten al disc, detectem fins la més petita variació i equivocació. Hem cantat 4 “I no sé què m’ha dit”, 2 “Códigos da Vinci” i, fins i tot, 1 “Dissabte qualsevol”, 1 “36%” i 1 “El meu avi”. Hem estat a concerts express i a concerts multitudinaris. Hi érem el dia que en Ferran ens volia donar patades enlloc de petons i abraçades. Hem viscut moments díficils quan en Joan Enric ha intentat boicotejar en Dani trencant-li el tamburet. Vam sentir en primícia i en secret “Cançó a Mahalta” (i no ho vam explicar a ningú, paraula!). Hi érem el primer dia que vau compartir escenari amb en Lluís Gavaldà i que va aparèixer l’home-gos (d’això no n’este
m segures). Hem viscut la primera Marta, la segona i la quarta, aquesta juntament amb el seu Jordi. Us hem vist tocar suero oral en mà (els shawarmes a l’estiu poden ser molt perillosos). Ens ha quedat clar que els inicis són durs per a tothom: hem sentit “El Naturista” i “Xirucaire”. Ens vam sorprendre el dia en què en Dani ens va revelar que tocava tots els pals. Sabem que el bon inici d’un “Tren transsiberià” depèn d’en Ferran: si ell no arrenca, en Joan Enric es queda sol. Hem constatat que el so d’un despertador no sempre és desagradable. Hem apadrinat paraules: qualsevulla, baliga-balaga, esmaperdut, tarannà, vetllar, palplantada…. Sabem que el 13 de febrer va ser una gran dia pels Amics. Hem viscut i patit moments en blanc de tots vosaltres. Hem estat pendents del cel, unes vegades amb resultat positiu i d’altres en què una mànega de senyal, 9 enviaments i 31 canals molls ens han fotut enlaire el conert (vegi’s Kurtibolos, 12/08/2010). Ara sabem que les botzines tenen data de caducitat i que el/la noi/-a més alt/-a de cada poble sempre (i quan diem sempre volem dir sempre) se situarà davant nostre. Podem afirmar que els Amics de les Arts no fan risa. Sabem que la Quimeta té moments de groove i que el seu fill es dutxa amb Sànex. A la resta de mortals sempre ens quedarà Operació Trumfo. Hem habilitat ERPEAs a casa nostra. Heu expulsat alguna vegada en Dani de l’escenari i moltíssimes en Ferran. EL GOOGLE MAPS NO SEMPRE ÉS DE FIAR!! Volem reivindicar el dum-dum, dum-dum a “Bed&Breakfast”, eh Joan Enric! Hem après a assegurar-nos bé de l’horari de tancament d’un pàrquing abans de deixar-hi el cotxe i que veure un concert dins d’una font et deixa els peus molls. Hem sigut de les que patíem amb la falta de coordinació a Armengol. Ens heu encomanat milers d’atacs de riure. No entenem com pot ser que packs de nòrdiques que escalfen, però no són fundes, siguin tan susceptibles al fet que se’ls posi un dit a l’ull. THERE WAS A BUUUTTOOON (gràcies, altrament haguéssim viscut sempre enganyades)!!! Des que us coneixem, quan sentim un reclam d’ànecs, esperem la fi del món (o, altrament dit, quan l’Eduard agafa el “reclam d’ànecs” comença Liverpool). Hem vist néixer Il Trovatore i ens solidaritzem amb la seva causa. Esperem que en Pau Desacansi no descansi en pau, encara. No ens hem de fiar mai d’un manobGe: el paleta se llevará los escombros? Ah, també hem sentit dos cops el “Gegant del Pi” en mans de l’Eduard, cosa que ens recorda que en Dani és l’Amic que més ha passat pel lavabo durant la gira (algú sap on va quan desapareix a mig concert?). Tot i que no hem marxat mai quan ens heu afirmat amb convicció que feieu l’última perquè no hi havia temps per més, jurem que sempre ens heu fet dubtar. Us confirmem que els crítics mai es queden fins al final: sempre els foteu fora vosaltres abans d’hora! Hem après que les xapes es signen i que els Take That i/o els BackStreetBoys són una font d’inspiració constant pels Amics. Ens heu emocionat a Girona i a Sant Cugat. Recomanem al públic que als jocs cooperatius faci els possibles per anar al grup de l’Eduard (de 9 o 10 que hem viscut hem guanyat sempre, el dia de Verges vs gent del voltant de Verges, també!). ENS DECLAREM HABITANTS DEL PLANETA PIRULETA, VIATGEM AMB NÚVOL KINTON I APARCAR SEMPRE ENS COSTA! I després de tants i tants concerts ens corrou un dubte que no hem aconseguit desvetllar: AL FINAL, DE QUIN COLOR ÉS EL BANY DE CASA EN FERRAN???

Bé, anem acabant, però no voldríem deixar-vos sense fer abans un esment dels dos Palau (sí, els hem fet tots dos!). Diem esment perquè no es pot dir res d’original que no s’hagi dit ja. Som conscients d’haver disfrutat com mai però ara que ens hem vist a diferents reculls de fotografies i vídeos sabem que ens hem trastocat! La pell de gallina i el cor encongit no ens han deixat en cap segon dels aproximadament 7200 que han durat els dos concerts. Ens fan mal les mans, els braços i les espatlles de tant aplaudir. Estem afòniques de tant cantar. Hem conegut part de les vostres fabuloses famílies (tres hurres per les mares que us van parir!!) Els dos dies hem viscut experiències estratosfèriques. Ara, viure-ho amb gent que viu els Amics igual que tu, que els segueix igual que tu, que els comenta, els disfruta i els sent i entén i estima igual que tu NO TÉ PREU! El que la gent va experimentar ahir i abans d’ahir al Palau, els GOMETS VERDS ho podem multiplicar per 1
00! Reiterem: ENS DECLAREM HABITANTS DEL PLANETA PIRULETA, VIATGEM AMB NÚVOL KINTON, APARCAR SEMPRE ENS COSTA I, sobretot, sobretot, sobretot, SOM GOMETS VERDS!