Jean Luc, 4-3-3, Super Bon Noi… Els Amics de les Arts…
Lletres fresques, amb personalitat, que t’acompanyen, que fan de banda sonora en el nostre dia a dia, la banda sonora de la nostra vida. Un grup més dels que ens enganxen de tant en tant: l’estiu del 2010 amb la companyia de L’Home que treballa fent de gos.
Et pots enamorar d’una cançó a mida que la vas escoltant poc a poc? O potser s’ha d’enganxar inmediatament per formar part de la teva banda sonora? Et pots enamorar d’algú a qui ja coneixes de fa temps? O potser des del principi has de sentir-te atret? Quan apareix la màgia que et fa tararejar repetidament una melodia? Quan apareix la màgia que et fa pensar inevitablement amb aquella persona?
En una gira? En un CD? En una cançó?
Allà estava ella, esperant-me per anar al concert dels Amics de les Arts…, ja fa mesos que escolto les seves cançons i m’encanten ! A més, anar de concert és una de les meves passions ! Ens espera una bona nit !! Ella però, no els escolta gaire, coneix de lluny un parell de cançons i mai no ha anat a cap concert, mai no ha escoltat cap grup en directe. Curiós !
Fa temps que ens coneixem ella i jo, compartim espais i amics. Ens expliquem confidències, pors i somnis. Aquest cop ens trobem per anar a la festa major d’un poble que no és el nostre perque fa temps que sóc pesat amb aquests de la 4-3-3…, sols tots dos. Sopem i esperem, entre rialles i bons moments que comenci el concert. Llargues cues per treure el ticket per un combinat que compartim amb el corresponent got conmemoratiu, cues que avui es fan divertides. Les notes conegudes comencen a sonar…, a l’escenari els 4 ens enganxen amb la seva barreja de música, diàleg i familiaritat. L’home que treballa fent de gos els fa feliços a tots… La lletra ens convida a cantar sense vergonya, ella està encantada…
– No acaben encara, falta Jean Luc ! M’encanta, ja veuràs com a tu també… Mira, és aquesta !!
És inevitable que ens torni a enganxar…, ja m’ho esperava que li agradaria també ! El que potser no esperava era que…, en acabar em fes un petó… un petó que no vaig saber interpretar…
“Caram !! Què vol dir això ara?”, em preguntava dies després…, ara què? Si fa molt que ens coneixem i no ho hauriem dit mai que ens passaria això…, què passara ara?
No ho vem parlar més. Potser no havia passat… o volíem fer veure que no havia passat…
Però Els Amics de les Arts no fan pas històries que pasin desapercebudes…, així que en cada sms que ens podíem enviar informalment hi havia una picada d’ullet en forma de missatge amagat. Així, les setmanes següents els sms, els emails, els missatges del facebook contenien finals com “aix jean luc…” o “fer un shawarma amb tu és el millor que hi ha…”, que mantenien l’esperança de que allò havia passat realment, que mantenien aquell joc prohibit amb una amiga.
Un nou concert s’anunciava. Era difícil escapar-nos de l’entorn per anar plegats i sols. Però hi havíem d’anar. No parlàvem de cap intenció, però tots dos sabíem què significaria un altre concert dels Amics de les Arts. L’home que treballa fent de gos va tornar a sonar…, ara ella ja sabia totes les lletres i estava irresistible. Les cançons anaven sonant i tornàvem a gaudir de les lletres, de la simpatia del Joan Enric, l’Eduard, el Ferran i el Dani però…, “allà no passava res…aix jean luc”. Fins que després del concert, somniadors, vem tornar-nos a fer un petó que aquest cop sí, sabíem interpretar. Allà, a peu d’escenari tots dos vem saber el què volíem.
“mitjons, petons i americanes”
Quan hi ha un altre concert? Pocs dies després tornaven a actuar, una mica lluny de casa, aquest cop hauríem de fer nit però, era inevitable tornar a cantar Jean Luc ara sí, junts, abraçats, sense dubtes. Aquell tercer concert era el que segellaria el que realment volíem.
Mesos després, molts sms amb troços de cançons de Bed&Breakfast, centenars de moments al planeta piruleta, milers de petons després… sé que vaig interpretar bé. Era ELLA. És ELLA.
Ens veurem al proper concert amb vosaltres !!