Hola “Amics de les Arts”;
he escoltat molt les vostres cançons; podria dir, inclús, que me les sé de memòria. Les he escoltat perquè, en certa manera, m’agraden, però sempre que les escoltava hi havia una “cosa” en elles que em revoltava l’ànima. Finalment aquesta “cosa” ha anat agafant forma i veu i m’ha donat aquest missatge per vosaltres:

– Hola “amics”; jo sóc la presència femenina que s’ha anat creant a través de les lletres de les vostres cançons. No sé quin és el meu nom. Podrieu dir-me Amor o , tal vegada, “Ferida d’amor”. Escric per dir-vos unes quantes coses a vosaltres i també a d’altres, com per exemple a la noia que puja a Verdaguer. A ella li diria que no es deixés convèncer perque fugi amb vosaltres i ho deixi tot: – no ho fagis noia perquè aquests creuen en un estudi americà que diu que l’amor només dura un temps. Però això no t’ho diràn fins molt més endavant, fent un cafè i havent-ho pensat ben fredament et posaràn al mateix sac que a moltes altres. No ho fagis noia, no amb aquests que han descobert que aquí la gent s’estima de forma intermitent. Potser un shawarma sí, un shawarma amb ells potser és el millor que hi ha, però un shawarma i prou perquè si t’els endús a casa i els ofereixes casa teva com si fos casa seva és possible que mal interpretin la teva hospitalitat i l’endemà ni tan sols et miraràn a l’hora d’esmorzar. I és que tal vegada us esforceu per ser uns bons nois però us perdeu en les fantasies d’arribar a ser super herois. Perquè jo ara, passejant per Reykjavík, mentre vaig amb el cotxe que sí que s’ha engegat aquest matí, contemplo pel carrer a molts Armengols i em pregunto si ells també han tingut la seva ferida d’amor, però jo no vull acabar com ells i no ho faré, perquè dalt del cotxe estic recordant com, mentre vosaltres éreu a la finestra cercant amb uns binocles a la noia perfecta, jo era fregant les petjades que havieu deixat a la cuina mullada, però en aquells moments, en comptes d’estar lamentant-me perque mai m’havieu fet una cançó d’amor amb el pretext de que no seria original, jo el que feia era somriure al recordar lo bé que m’ho havia passat aquella tarda, al quarto de planxar, amb aquell home que treballa fent de gos. I recordo també que em vau dir al acomiadar-nos que m’en busqués un de comprensiu que vosaltres en buscarieu una de comprensible. Ara em plantejo que és molt probable que aquesta recerca la feu per internet i acabeu fent un frívol i buit bed & breakfast amb ella malgrat sentir els dos una gran sensació de voler cardar el camp.

Sí, jo sóc l’Amor que es desprèn de les vostres lletres i us escric per dir-vos que a Liverpool ho he entès tot: que tal vegada m’heu creat així perquè sou uns infants desenganyats, i per això també uns cantautors poc inspirats. Però escric per dir-vos que sí, que sou fills de la utopia, per tant no l’enterreu aquesta utopia; creieu en ella i alimenteu-la perquè també sou creadors de l’endemà. Així que espero que en el pròxim disc, jo, l’Amor, tingui una forma nova, més esvelta i que vosaltres i jo poguem tornar a ser amics; al cap i a la fí, amics de les arts, l’art és això: amor.