Era el 30 de juliol de 2010. Com cada any s’apropava l’agost i, per tant, jo em disposava a marxar amb tota la família cap a la casa d’estiueig a Sant Feliu de Codines. Tots els plans van canviar al veure un cartell: Els Amics de les Arts actuaven el 30 de juliol a Sant Feliu. Jo havia de marxar (còmodament) amb cotxe el dia 31 cap allà, però aquest concert feia canviar els plans. Després de veure’ls unes setmanes abans al Poble Espanyol em venia de gust tornar-los a veure. Així que vaig posar-me a moure fils i el dia 30 enfilava la carretera cap al poble amb 3 amics, això sí, incómodament amb l’autobús.
L’anècdota del concert va ser el meu desig de donar la nota, encara que no musicalment. Ja ho havia aconseguit en un concert d’un altre grup de música i em vaig proposar aconseguir-ho per segona vegada amb els Amics. Pensava i pensava, però no trobava la manera, fins que vaig pensar en la meva cançó preferida en aquells temps (Les meves ex i tu) i en un dels regals que em van fer pel meu aniversari (una piruleta gegant).
Dit i fet. Anàvem cap al concert i jo amb la meva piruleta. La meva intenció era treure-la ben amunt quan cantessin la cançó i just la part de “tu vius al planeta piruleta”. Van tardar bastant en tocar la cançó i jo ja no sabia on ficar-me jo, la piruleta i tot el “tinglao” que portava. Per fi! Per fi arribava la cançó i jo podia aixecar la piruleta. Per uns moments vaig pensar en el desastre. Concert a l’aire lliure, els focus apuntaven cap a l’escenari. Conclusió: allà no veia ni Déu la piruleta. De sobte, el Joan Enric (fiabilitat del 99%) aixeca la vista, veu la piruleta i aconsegueixo el meu objectiu: donar la nota. M’obro pas entre la gent, ja que el grup fa que els hi porti la piruleta. Una vegada als peus de l’escenari els hi dono i de pas els hi demano que me la firmin (em diuen que després del concert ho faran, i ho van fer!).
El grup aprofita per dir quatre paraules sobre el tema de la piruleta, però algú diu que prou quan la piruleta comença a derivar en temes més sensuals i se n’adonen de la presència de nens. Al final la piruleta acaba tenint el seu protagonisme. El grup decideix col·locar-la en un peu de micro i, després, l’utilitzen durant la cançó de Bed&Breakfast. De piruela anònima a piruleta ballarina, el meu objectiu estava més que aconseguit.
Acaba el concert i els busco. Em donen la piruleta i me la comencen a firmar, sembla que els hi costa firmar en un pal que amb prou feines fa 4-5 centímetres d’ample. Al final me’n vaig content amb la piruleta firmada i una foto amb el grup i la protagonista de la història.
Marc Guadilla