heyheyheyhey

I va arribar un dia en què la merda se’ns va menjar, i no literalment, però si metafòricament. Que no sé què és pitjor.

I és que cada cop que escolto la cançó me’n recordo dels viatges diaris en metro entre la línia groga i la blava. Amb ell al costat i els Amics a les orelles a través de l’ipod. Tots els dies i mesos, un rere l’altre, que ens vam passar mirant-nos com passerells i deixant passar el temps i les parades de manera tonta i encisadora a l’hora.

Vam ser durant molt de temps els protagonistes de la lletra, posant cada dia una mica de la nostra part per formar el cos de la melodia. I durant un temps i després d’un parell de “jean luc’s”, ens en vam sortir prou bé.

Vaig dir-me: I perquè no?

Si de més verdes en maduren!!

I així vam arribar a descobrir llocs on de nit és de nit i vam seguir amb un parell de “bed&breakfast’s” més.

Però tot cau pel seu propi pes i el temps ho posa tot a lloc. I és que tot i agradar-nos anar sense paraigües, Paris mai ens quedaria tant bé,  ni volíem una hipoteca. Tant sols algú que ens digués que ens queda bé la barba i el nou tallat de cabell, per poder imaginar així que ens agradaria escapar-nos ben lluny amb algú, però no amb ell ni amb ella.

I és que ni jo sóc la visió dels binocles d’en Pere, ni ell un super bon noi.

Era lo únic que ens feia falta. Observar i imaginar. Amb això ja n’havíem de tenir prou. En ser Son Gokus imaginaris. Però ens hi vam arriscar, i a la que ens hi vam posar a viure-ho …. la merda se’ns va menjar …

Ara, jo segueixo a Barcelona, feliç de tornar a ballar amb homes disfressats de gos, i ell ha marxat a Reykjavik, a escriure tesis sobre els planetes piruletes.

*Basat en fets reals, circumstàncies úniques, conseqüències palpables i resultats extraordinaris *

BSO: La merda se’ns menja. Els (nostres) Amics de les Arts