En Kurti
Com posar adjectius sense passar-me? Com explicar-ho sense que s’ensucri? Com escriure el que vaig viure sense que sembli que exageri? Com posar ordre a les meves emocions i traduïr-les en frases coherents sense que aparentin un excés de sensibilitat? Com deixar el Planeta Piruleta i tornar a la realitat? Doncs no ho sé. I en aquests moments de gran felicitat, tant me fa, les coses bones són per gaudir-les quan toca.
El que personalment he viscut com a tècnic de so d’Els Amics de les Arts en aquest final de gira al Palau de la Música ahir i abans-d’ahir costa molt de descriure. Només posant-vos a la meva pell i veient alguns dels vídeos que corren per la xarxa podreu entendre perquè vaig acabar negat de llàgrimes la primera nit tot mesclant l’últim tema, Cançó a Mahalta (Lluís Llach/Màrius Torres), allà dret, recolzant-me a la taula i mentres al meu voltant també queien llàgrimes d’emoció. I no us explico el que va passar als camerinos moments més tard, ja us ho podeu imaginar. Va ser l’esclat fruit de molts mesos d’estar i treballar junts.
El meu primer bolo amb Els Amics va ser el 13 de febrer del 2009 a Lo Submarino de Rasquera, inici de la gira Castafiore Cabaret, una quinzena de bolos en 8 mesos, amb un catxet sovint consistent en un sopar i les despeses i amb molta il.lusió i ganes de passar-ho bé.
- Els Amics
El 31 d’octubre del mateix any vam començar al Casal de Calaf la gira Bed&Breakfast i al cap de poques setmanes tot va començar a pujar d’una manera sorprenent, sempre amb la mateixa il.lusió i ganes de passar-ho bé que feia uns mesos.
Han estat 115 actuacions en 15 mesos. Impressionant. Moltes hores junts, molts quilòmetres, bolos bons i d’altres no tant, alguns tècnicament justets, d’altres esplèndids, la majoria amb molt de públic i alguns no massa, però amb el públic que ja ens hagués agradat tenir a l’anterior gira, tres centenars llargs de persones. Era inimaginable que pogués passar aixó. I per sobre de tot hi ha hagut un sentiment d’amistat ferm, una amistat que jo amb alguns d’ells es remonta molt abans d’Els Amics de les Arts. I després de tot aquest camí, els bolos al Palau per mi han estat com un premi, com un passar-ho bé, sense pràcticament nervis -una mica de tensió sí, d’estar alerta, nervis no-, amb algunes solucions tècniques a petits entrebancs (no hi ha problemes, hi ha solucions), que han fet que a nivell del so la feina sortís prou rodona i pel que m’han dit, que tothom en sortís content.