Els Amics Convent Sant Agustí

Fa ja algun temps, després del concert del Clap on els Amics tocaven amb Mishima, vaig escriure un post al meu blog que es titulava “I què diria de tot això en Jean-Luc?”. Al post parlava de l’èxit que estaven tenint els Amics. Ara, al rellegir-ho, sembla que tot allò queda molt lluny, tot i que d’aquell post avui en fa només un any i tres dies comptats! Crec que la història dels Amics és moltes històries. Ells tenen la seva pròpia, aquella que tants cops hem escoltat i que tant ens ha fet riure, però cadascú de nosaltres (aquells pels que els Amics són més que un grup de música) té també la seva història amb els Amics. Aquí us deixo la meva.

Tot va començar un dia estudiant a la biblioteca de la facultat (el 2005??). Jo estudiava i guardava lloc per uns companys (ja sabeu com es posa la biblioteca al juny!). Llavors un company va arribar amb un somriure d’orella a orella i un diari a la mà on hi havia una crítica molt bona de Catalonautes al costat d’una crítica d’Oasis (o era Coldplay?). En algun paper entre tants apunts vaig escriure “Els Amics de les Arts” i vaig seguir estudiant. Dies després, quan estava a punt de marxar a sopar amb uns amics, vaig tornar a veure el nom d’aquell grup als apunts i vaig buscar-ho a internet. Vaig descarregar el que em va donar temps i, de tot allò, vaig escollir una sola cançó a l’atzar per ficar a un cd: 36%. La segona vegada que la vaig escoltar al cotxe (la primera no vaig poder parar de riure) em va encantar! Quant vaig arribar a casa vaig anar directa a l’ordinador a escoltar tot allò i vaig tenir la sensació que, després de molt de temps, un grup no només m’agradava, sinó que em sorprenia.

Mesos després, vaig marxar a viure fora i aquell 36% es va convertir en la banda sonora d’una aventura que va durar gairebé dos anys. Un dia, força temps després de tornar a Barcelona, vaig rebre un correu que deia “Els Amics de les Arts a la Casa Orlandai”. Ulls com plats!!!!! Ja estava!!!! Vaig trucar tothom i dit i fet! Els col·legues em van acompanyar a veure’ls i el que ve ara ja ho sabeu! Els Amics t’atrapen, et fan riure i somriure, t’emocionen, t’il·lusionen…Després de la Casa Orlandai els nous concerts es van fer esperar, però la cosa va arrencar fort! Recordo la il·lusió que em va fer tornar a veure’ls a l’Apolo2, com vaig arrossegar uns amics a veure’ls al Convent de Sant Agustí i que, finalment, van riure tant com jo, com, quan pensava que no podia haver-hi un concert més freak que el de la Clau a Terrassa, vaig viure el de Can Deu (dos concerts que, percert, recordo amb molt de carinyo), com el dia de la Farinera del Clot vaig al·lucinar amb la quantitat de gent i jo ja vaig començar a dir als col·legues amb somriure interessant “Ho veieu?? Jo tenia raó!”.

D’aquells primers concerts m’emporto la màgia de veure’ls arrencar, de tenir la sort de poder-los veure a llocs on, mentre cantaven, els podies mirar als ulls i, fins i tot, intentar deduir les notes de la guitarra del Joan Enric per, després, provar-ho acasa. Ara els concerts són molt diferents, però els Amics no han perdut la seva màgia i segueixen mantenint la mateixa complicitat amb el públic. A partir de Sant Andreu els he vist fer una passa endavant a cada concert i he al·lucinat cada cop més sense poder evitar pensar en els seus inicis. Cada cop hi havia més gent, era més difícil agafar entrades, tocaven a llocs més grans, més importants, apareixien a més mitjans… I a mi cada cop em feia més il·lusió! És per això que el concert del dia 7 al Palau de la Música em va emocionar tant!

Amics (ara va per vosaltres), ho heu aconseguit! I ha estat un plaer seguir-vos tot aquest temps! Per cert! Segueixo sense saber què diria de tot això en Jean-Luc, però una vegada va dir que l’alegria no produeix bones històries. Estimat Godard, això ho dius perquè no coneixes la història dels Amics!

Molta sort i fins aviat!

Natalia