Fem un B&B
No tinc gaire coses preferides, però sabeu què em passa amb elles? Que mai m’avorreixo, mai em canso… cada vegada que les miro o, en aquest cas, les escolto, experimento alguna cosa estranya, trobo alguna cosa que abans no havia trobat o escoltat o sentit… sempre hi ha xicotets detalls que havia passat per alt la vegada anterior i només amb aquestos fragments de segon, les meves coses preferides tornen a ser fascinants, com al principi. I dic això perquè les vostres cançons no podien ser res més que “Cançons Preferides”.
Tota la culpa de la meva addicció als Amics de les Arts la té l’Edgar, un projecte de Son Goku que, ajudat pel facebook, el tuenti i el beneït youtube, va convertir el meu perfil en una espècie de botiga d’Els Amics de les Arts… un aparador que ha tingut molt d’èxit. Després d’ell va venir Laia, Anna, Maria… Per cert, cada dia tenim més “amicsdependents” a la colla! Haurieu d’escoltar les nostres versions de Jean-luc o de l’Home que treballa fent de gos… no sé ben cert si us pegaria per riure o per plorar.
El cas és que des d’aquell moment, les vostres cançons rodolen amunt i avall tots els dies i a tota hora pel meu cap. M’he sentit protagonista asseguda al sofà, tombada al llit, caminant pel carrer… només em faltava un directe i, pam! València. Va ser pensat i fet, sort que a la Universitat es porten bé (els divendres no tenim classe) i podem fer dijous al Planeta Piruleta, d’aquestos que semblen trets d’una pel•lícula, còmica. Edgar, Maria i jo… de Castelló a València dins la furgoneta del Joan, que va fer el favor d’apropar-nos… tots nerviosos i excitats amb la nostra primera cita. Semblàvem nens d’infantil anant d’excursió. I que gran va ser, millor que qualsevol altre, aquell Bed&Breakfast col•lectiu… això si, canviant el llit per l’escenari, i el desdejuni per la cervesseta…
Jo, personalment, vaig complir amb tot el que podia esperar: cantar, ballar, gaudir i sobretot tocar-vos, quin gust comprovar que sou de carn i os! No sabeu el pes que em vaig treure del damunt… que l’Internet és molt punyetero!
Al final, sense veu i sense forces, però amb unes ganes boges de més… em va quedar una sensació semblant al moment en què sona el despertador al matí i et trobes tan a gust que només penses: per favor, cinc minutets més…
I deixo ja tanta paraula que, total, açò és per dir que quan em poso els cascs i engego Els Amics de les Arts, ja pot caure el món rere la finestra que jo continuaré, al compàs d’un Bed&Breakfast.