Quan marxes a un altre país per una estada llarga, sigui d’Erasmus, sigui per feina, per unes pràctiques o simplement per anar-hi a viure un temps i comprovar què s’hi cou i com s’hi viu, trobes a faltar la terra. Com a terra vull dir tot el que hi ha dins començant per la família i els amics i continuant amb els pans amb tomàquet, les festes locals, nacionals i les tradicions. Mentre, és clar, vas descobrint-ne de noves i apassionants al país on estàs vivint.
L’any passat vaig estar vivint a França. Estant allà, a part de fer-me fidel seguidora del Barça pel sentiment de ser a prop de casa que em provocava, vaig descobrir Els Amics de les Arts. Un dia de gener de 2010 ja no recordo exactament com, vaig anar a parar al Youtube, vaig veure Déjà Vú, A vegades i el making of de l’Home que treballa fent de gos. Després d’això, els amics a la platja i la pila de vídeos ja mítics que tenen penjats allà… Així que, tot s’ha de dir, de primera mà, em van entrar per simpàtics, graciosos i tenir una veritable manera de passar-s’ho bé.
En fi, per alguna raó que desconec, fins a finals de febrer no em vaig descarregar tot el que hi ha a la pàgina web. I anava escoltant el que hi havia al myspace del Bed&Breakfast perquè crec que encara no havia sortit a l’Spotify. Al final em vaig permetre, sense sentir-me culpable perquè el pensava comprar així que passés uns dies a Catalunya, descarregar-me el cd a l’ordinador.
Des d’aleshores no vaig parar d’escoltar-los, ja abans de tenir el B&B, quan tenia un dia de morros, em posava tots els temes anteriors i en un moment em posava de bon humor. Si sortia a caminar a la vora del Rhône, entre altres, tenia temps d’escoltar des del 36% fins al Código da Vinci, i amb la música baixeta, era ideal per treballar a l’ordinador. El dia que vaig escoltar atentament No sé el que m’ha dit i que vaig captar que era una versió de la Carla Bruni vaig riure moltíssim.
Poc a poc m’anava enganxant a les cançons, i quan vaig estar treballant a un restaurant, on s’hi viuen situacions molt estressants a vegades, sense voler-ho, em cantava a mi mateixa les cançons més espitoses per accelerar-me a mi mateixa, com Un dissabte qualsevol, les més tranquil·les per mirar de relaxar-me quan hi havia moments tensos, com Reykjavic o Liverpool.
Al mateix temps vaig descobrir el blog, que al principi m’hi podia passar hores perquè investigava una mica en el passat…. Anava llegint les cròniques dels concerts i els comentaris de la gent, i els vídeos de concerts que la gent penjava… No sé en quin moment vaig començar comentar-hi habitualment. I em moria de ganes de ser a Catalunya per poder anar a algun concert!! No sé si us podeu imaginar com n’és de difícil estar descobrint un grup que t’encanta estant lluny del país i que comencin a fer concerts i més concerts i no puguis anar-hi! (Tot i que no em puc queixar perquè el que estava vivint a França no ho canvio per res del món.)
Així que el dia que vaig saber que hi havia un concert a Sant Cugat just quan jo seria a casa de visita ràpida per la Festa Major de Rubí, vaig ser molt feliç. En un principi no hi anava a anar, vaig decidir a mida que passaven els dies per arribar a la Festa Major, “Jo? Fer el salt a la Festa Major de Rubí? Jo? Mai de la vida!” Però al final, i a l’últim moment vaig convèncer-me a mi mateixa, als que havien vingut amb mi des de França i al meu germà per agafar els cotxes i anar a St Cugat. De tots els que érem jo era la que portava el somriure més gros. Ens vam plantar a la plaça de l’Om a cinc minuts de que comencés el concert… No ens vam poder quedar al final per anar a xerrar amb els Amics, cosa que jo volia molt perquè sabia del blog que ho feien, perquè vam haver d’aparcar al pàrquing i els minuts corrien… Amics, teniu el mèrit enorme d’haver-me fet saltar la Festa Major de Rubí!
No faré una crònica del concert perquè ja està feta, però he de dir que estic realment molt contenta d’haver anat a aquell concert. Primer, perquè el vaig compartir amb una gran amiga francesa, que tot i no haver entès res, s’ho va passar de “fàbula”, i segon perquè al final del concert em vaig creuar amb la Yáiza, amb qui no tenia molta relació però ens coneixíem, i que arrel de veure’ns allà, ens vam començar a comentar al blog i fitxar-nos ens el comentaris i, “last but not least” vaig trobar companya de concerts i una bona amiga. Perquè qui sap si finalment no hagués anat a St Cugat, hagués anat a Sta Coloma, hagués anat a St Quirze? Aniria a l’Auditori de Sant Cugat, i al Palau? Hagués anat a que em firmessin el CD a Sta Coloma i el Joan Enric i el Ferran m’haguessin reconegut com a la Yas del blog i m’hagués quedat sense paraules davant el Dani i l’Eduard? Ens haguéssim fet la primera foto que els Amics es feien a més d’amb fans, amb la ba
nda? No ho sabré mai.
El que sí que sé, és que els Amics són una història sobre amics que es troben, sobre amics que s’ajunten, que tenen aficions, que s’agafen “cariñu”, que comparteixen moments, que poden plorar, riure, saltar i cridar, tot en el mateix espai de temps. Perquè, què seria de totes aquestes nits, sense unes persones amb qui compartir-ho cada vegada? Els i les fans haurem anat a un, cinc, deu, vint o trenta-cinc concerts, però a cada un d’ells, haurà estat amb algú a qui envoltar amb el braç a Reykjavik o fer l’idiota a l’Exercici Seixanta… Perquè, que són els amics i els Amics, si no un “bon onze inicial per guanyar tres punts de glòria”?