Amics,
sempre intentem tenir en compte les vostres idees pels nostres posts. Ja fa uns dies que molts de vosaltres demanaveu una crònica una mica més àmplia del concert de Girona i no ens n’hem pogut estar.

Havíem estat dos vegades a Girona. La primera als voltants de l’abril al Festival Insomni. Va ser un dels primers concerts amb la Bed & Banda i en tenim un molt bon record. El segon cop va ser el juny (el primer concert d’estiu!) en el marc de la Fira TotCat. Teníem clar que volíem tornar abans d’acabar la gira.

Quan ens van dir que tocaríem a l’Auditori no ens ho creiem. Dos del grup som d’aquestes terres i hem estat moltes vegades en aquest lloc fantàstic veient concerts de gent molt i molt gran com Micah P. Hinson, Ryuichi Sakamoto o recentment Jorge Drexler. O sigui que només pujar allà dalt ja era un premi.

Quan les entrades anticipades es van acabar en pocs dies vam al·lucinar. Estàvem a un mes i mig del concert i molta gent s’havia quedat a fora (inclús amics i familiars nostres!). Girona tenia moltes ganes d’amics i nosaltres teníem moltes ganes de Girona. Vam arribar a la tarda per fer les proves de so i llum. Només d’entrar a la Sala Simfònica ja quedes una mica tocat. Dius: tot això ple? Mires les butaques i mai s’acaben. Amunt, amunt, amunt… Com tots sabeu aquell dia no teníem el nostre tècnic de so titular: en Kurti. A la tarda ens vam dedicar a fer proves amb l’Skype per a poder fer la connexió amb ell desde Bogotà. Recordeu? Un cop teníem el tema a punt vam començar a provar el so i les llums. Tot a punt.

Entre les proves i el concert. La Laia de Sies.tv va venir a fer-nos una entrevista sobre aquest final de la gira i la Reedició del Bed & Breakfast. Cliqueu aquí sobre per veure-la. Hi ha moments del concert combinats amb les preguntes que en Dani i en Joan Enric van contestar.

El sopar als camerinos es va fer molt i molt curt. Estàvem comentant quatre coses, decidint la camisa que ens posàvem i l’Aitor (el rout managert) va dir: “¡1o minutos!”. Vam acostar-nos a l’escenari, la gent estava entrant, els sentíem parlar… Aquí (precisament aquí) és quan per molt après que ho tinguis et comences a preguntar: Anirà bé? Sonarà? Tenim clar quines coses hem canviat respecte a l’últim concert? L’home gos està a punt? El confetti sortirà? Dubtes, dubtes. Vam pujar cap a dalt a fer un repàs del repertori amb la resta del grup. Haguéssim necessitat deu, vint, trenta minuts més per estar tranquils del tot però l’hora havia arribat i no ens n’havíem adonat. Un parell de minuts abans de començar ja érem al costat de l’escenari.

Quan en Ruski (el tècnic de PA d’aquell dia) va posar la música ja no hi havia marxa enrera. En Ramon va pujar a l’escenari i va començar a trencar el gel. Per nosaltres és molt important veure quina reacció té el públic quan surt en Ramon. Els altres esperem a fora i si sentim que es crea xivarri i la gent respon, ens mirem i diem allò de “Que guapo!”. El moment de trepitjar l’escenari va ser un dels més emotius. Saludes tímidament (perquè sovint estàs fet un flam) a la platea  i reps un descàrrega d’energia tan bèstia que et posa a lloc de cop. Pell de gallina.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=kF7-oRLUc0o]

Vam ser un concert molt especial. Ens ho vam passar bé i vam intentar que els que hi eren  també s’ho passessin bé. Els nervis ens van trair més d’una vegada (algú de vosaltres ho comentava al blog, és veritat). Per molts concerts que facis (i en aquesta gira ja en portem 102) sempre quan puges a l’escenari estàs en una mena de corda fluixa. Per molta seguretat que tinguis (o que mostris) sempre hi ha coses que no control·les. Les emocions a vegades et superen. No hi pots fer res. A vegades et fan cometre un error i a vegades et deixen com al final amb Jean-Luc. Sense paraules. La gent dreta. Tothom somrient. Nens, gent gran, joves, pares, mares… Tothom canta, balla, empeny la cançó cap endavant. Se’t fa un nus a la gola. Et gires, mires la banda: al·lucinen. No vols que s’acabi. Si en aquell moment poguessis ho pararies tot. Entra la frase de vents i la gent la coreja. Que no s’acabi, penses. Que no s’acabi. Que això duri sempre.Vull ser aquí, ara. Vull fer això. Vull ser això. Vull tenir la millor feina del món: fer feliç a la gent.

Gràcies.

PD: Ecos del concert al Diari de Girona i El Punt.