Primer de tot dir que això no és un blog de crítica televisiva, és el blog d’Els Amics de les Arts. Tot i que acostumem a parlar només del grup, avui farem una excepció parlarem del final de LOST d’una manera planera, no com a crítics sinó com a espectadors. I ho farem sense intentar convèncer a ningú de res, només explicant què ens va semblar l’acabament d’aquesta sèrie que ens ha enganxat durant tants anys. Per tant, qualsevol persona que no hagi vist el final ( i el vulgui veure) que deixi de llegir aquí mateix perquè venen ESPOILERS (espoiler vol dir que t’aixafaran la guitarra) d’aquí a dues línies. Quedeu avisats!

(Per cert, no acostumem a signar mai els posts però ja que és una opinió personal… sóc en Joan Enric)


A mi em va agradar molt el capítol. Em sorprèn moltíssim el gran nombre de crítiques que ha rebut THE END. Suposo que per una part hi fa molt la gran enfadada de la gent que ho va mirar per Cuatro (subtítols descoordinats, talls de 5 minuts [el·lipsis per gentilesa de l’editor]… ). Jo vaig optar per veure-la al vespre, com sempre, al sofà, amb els subtítols ben posadets i sense llaganyes als ulls. El vaig poder disfrutar molt. També (i ja entrem al tema) crec que molts s’esperaven grans respostes a les questions que ha anat obrint la sèrie. Què és la illa? Per què hi ha ossos polars? Qui va crear la llum? Què hi havia abans de’n Jacob? Aquestes respostes no hi van ser però… senyors, ja ens havien avisat! En Carlton Cuse i en Damon Lindelof (productors de la sèrie) ja van dir fa moltes setmanes que Lost no tancaria molts dels temes que tenia pendents i que es centraria a explicar què els hi passa els personatges. I això és el que van fer.

Podem entrar a valorar si és un final massa Hollywood o massa religiós però la veritat és que a mi em va emocionar molt. Era conscient en tot moment de la nyonyeria d’algunes escenes però m’era igual perquè van aconseguir que les vivís des de dins… i quan dic des de dins vull dir que em semblava que en Jack, en Charlie, en Sawyer… eren gent propera. Els veia i els coneixia; i em sentia dins d’aquest grup de gent perduda que finalment trobaven el seu lloc… O espera…Què carai! Jo també hi era allà. Jo havia fet TOT el viatge amb ells! Els hi havia estat fidel i no els havia deixat ni en aquell capítol tan xungo de’n Jack i els tatuatges. Fins i tot quan vaig veure que tots estaven morts (i en Bruce Willis va creuar la meva ment cantant “Lugares Comuneeees!”) jo em vaig quedar allà assegut amb ells esperant que en Christian Shepard obrís la porta… cap al cel?

Crec  que aquesta sensació de proximitat que han estat capaços de provocar en aquesta escena final, aquesta emoció generada només s’aconsegueix si una cosa està ben feta. Ensucrat? Sí, i què? I és que la Season Finale en va tenir moltes d’escenes emotives (que no cursis) molt ben aconseguides. Gent, hem estat esperant 121 capítols a que la Kate digués “T’estimo” a en Jack! 121! I quan ho diu et quedes alleugerit i caus a terra. Hi havia moments no tant aconseguits però a mi em tocaven igual…jo aquell dia era un porter que, content, es deixa fer gols perquè en realitat, va amb els altres.

Ah! I a mi què m’importen els Ossos Polars? Que corrin, home, que corrin! A mi m’interessa més el COM que el PER QUÈ. LOST va començar essent una sèrie de ciència per passar a ser una sèrie de fe (això ho he vist en un altre blog però mola eh!). Hi ha un moment que és molt clar: quan desapareix la illa al final de la quarta temporada. Aquí t’estan dient: “Hola, se’ns han acabat una mica les idees, a partir d’aquí si vens amb nosaltres jugarem a una altra cosa”. I no van enganyar a ningú. Va començar a entrar en joc la mitologia, que si en Jacob, els viatges a l’espai-temps… Una altra sèrie. Molta gent ho va deixar aquí, és normal, però crec que els que vam seguir ens hem sentit recompensats.

No crec que poguem valorar LOST amb el que va passar a l’últim capítol. “Amar la trama” diu en Jorge Drexler o el Viatge a Ítaca… A mi m’haguessin pogut explicar qualsevol cosa en aquest capítol perquè ho hagués trobat bé. El final era el de menys. Perquè LOST no és una sèrie, és una necessitat, és una obsessió, un sentiment, un haver de saber-ne més. Aquesta gent han estat capaços durant molts anys de reinventar una sèrie a cada temporada, fent jocs malabars de guió per seguir-nos donant allò que els que ens hem enganxat a LOST ara trobarem tant a faltar: allò que no té nom, allò que fa que diguis: Un altre?

I és que en aquest capítol els hi havíem de deixar fer el que volguessin, home! Però si ens han tingut allà mirant temporades senceres en quatre dies, si ens han deixat participar d’un viatge brutalment apassionant, si han fet que ens emportéssim la sèrie a la feina, al carrer, que en parléssim, que muntéssim un Univers al voltant d’ella, que la sèrie morís d’èxit per no poder-nos aguantar i haver-ho de mirar per Internet… Ho han aconseguit durant sis anys… Aquest capítol final era el dels guionistes, nosaltres només ens havíem de cuidar de seure i disfrutar. Alguns potser no ho van saber fer. Els que ho vam fer vam acabar i durant cinc minuts no vam poder parlar. I tot just sortir LOST escrit a la pantalla ja la vam començar a trobar a faltar una mica… però no vam fer cap pataleta… vam eixugar-nos els mocs i vam dir: gràcies.