Telecobanda

Comencem per la Telecogresca. Aquell dia arribem a les 6 de la tarda a Montjuïc. Reconeixement general de territori: un escenari gegant i una gran esplanada per davant. Era el primer concert d’ Els Amics de les Arts a l’aire lliure i en teníem moltíssimes ganes. Érem 9 membres a l’equip: tota l’artilleria. Banda al complet.

El concert va començar sobre les 10:15. Un pèl aviat per les costums del país però la gent era allí i a mesura que avançava el concert cada cop erem més. Amb poques paraules: molta i molta gent. Possiblement la vegada que Els Amics de les Arts hem tocat davant de tan de públic: 2000, 3000? No ho sabem, però vist des d’allí d’alt feia moltíssima patxoca.  Gaudíem de cada nota dels arranjaments dels vents que havíem escrit durant el darrer mes i sonen èpics. L’entrada dels vents a Super Bon noi, la primera cançó del concert,  l’entrada amb trompeta, trombó i saxo de Déjà-vu, la frase de la Merda se’ns menja,  i la trompeta d’Exercici Seixanta a la part final de la cançó en són alguns exemples. Ens ho vam passar genial i gràcies a tots els que vau venir fins a Montjuïc tot i sabent que hi havia risc de pluja.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=7ofvcOTM7b8]

Molt Gran WahWah (València)


Els Amics baixem per primera vegada a València. Sopem mirant el Sevilla-Barça. Amb l’ipod anem actualitzant el twitter, una nova addicció multimedia d’Els Amics. De fet ens passem tot el dia buscant Wifis allí on anem. De l’estil, hola que tal, teniu wifi a la sala? (abans de tocar). Veiem que comença arribar gent a la porta de la WahWah. Entre plat i plat coneixem per fi la Susana Albero, una noia valenciana que ens va descobrir fa 1 any a la Casa Orlandai i que sense ella saber-ho sabia convertit en la nostra corresponsal valenciana gràcies a que seguim el seu blog de las hijas perezosas.

Comença la nit el grup de valencià No Frost. Mentrestant, al camerino, nosaltres fem el nostre tradicional moment de concentració.

I comença el concert. Allò estava a rebentar. La gent sabia totes les lletres i ens vam enamorar de com sonaven amb l’accent de València. Molt guapo. Allò semblava Wembley en tamany portàtil i a  35ºC de temperatura. Us deixem un video de Jean-Luc al Wah Wah stadium. L’imatge està una mica mogudeta però agafa tot el groove del moment.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=EstZgN2OawA]

I per acabar, després dels bisos, no ens vam poder resistir al crit unànim del públic d’Una cançoneta i mos n’anem. I vam acabar amb el Código DaVinci.

València, ens vau cuidar moltíssim.

La nit va ser molt gran i tornarem ben aviat!