Fotos, crònica i entrevista a Vic

De vegades es donen uns fenòmens certament inexplicables que conflueixen en catarsis col•lectives, la celebració d’un títol del Barça o del Patí Vic fa moure la gent, i el boca orella acaba de fer la feina. Però al cap i a la fi el món de l’esport aixeca grans passions. Que això passi amb la música normalment només està a l’abast dels grans monstres, i que passi amb la música cantada en català ja gairebé es pot titllar d’anomalia.

Si bé és cert que l’actual panorama del pop independent (per posar alguna etiqueta) cantat en català és ple de talent i d’energia, amb un futur brillant i esperançador, es fa estrany veure la Sala Pasternak de Vic a rebentar per escoltar un grup novell. Des de fa uns 10 anys, amb l’aparició del disc “A Rússia” (2001) dels balears Antònia Font es pot dir que hi ha un punt d’inflexió dins el panorama del pop rock alternatiu o independent cantat en català, però les propostes fresques i brillants no paren de créixer i aparèixer com bolets. Bandes com Mishima, Mazoni, El Petit de Cal Eril, Manel i d’altres han donat un aire fresc a l’antiga etiqueta de rock català que va passar per una època difícil on gairebé semblava pejoratiu etiquetar un grup amb aquest nom. I ara els adolescents i els no tant adolescents ja no s’avergonyeixen d’escoltar música cantada en català tot i que potser xategen parlant d’aquests grups en castellà.

Això va quedar ben palès ahir al Pasternak de Vic, ni els mateixos Amics de les Arts es sabien avenir que les entrades s’haguessin exhaurit quatre dies abans del concert. Sí que darrerament se’ls ha tingut en compte des d’alguns mitjans de comunicació i que fossin els grans triomfadors dels Premis Enderrock el passat 16 de març els ha acabat de donar l’empenteta, (set premis Enderrock, entre ells el de la crítica al millor disc de l’any i millor disc de cançó d’autor per “Bed & Breakfast”) però ni els reconeguts estatalment Love of Lesbian cantant en castellà van penjar a Vic el cartell de “no hi ha entrades”.

Aquest èxit inesperat i fresc potser es deu al fet que els quatre components del grup siguin de quatre punts geogràfics d’arreu de Catalunya i que confluïssin en un pis d’estudiants de la cosmopolita capital, i el fet de barrejar aquests ingredients els donés una bona fórmula a l’hora de fer cançons. De fet no porten ni bateria ni baix, cosa que supleixen amb bases electròniques i molts teclats, fins i tot de joguina, que donen un aire molt animat al concert sumat a les seves bromes constants.

Arribo al Pasternak ben bé mitja hora més tard de l’hora d’inici anunciada, encara hi ha cues i molta gent a fora decebuda que es quedarà sense entrar, no són només adolescents, hi ha gent de diferents generacions, gent que va viure el boom del rock català i gent més gran, gent que ha vingut del Bages, i d’altres indrets per escoltar el grup català de moda, just quan els Manel s’acaben de prendre un descans.

Una de les primeres cançons que coreja tota la sala és “Per mars i muntanyes”, una cançó que parla de Son Goku, les càpsules Hoi-Poi i el núvol Kinton, certament una cançó que pels nascuts als 80 i als 90 es fa realment entranyable. “L’home que treballa fent de gos” també és un dels punts àlgids del concert, aquest personatge perdedor però entranyable, demostra que les lletres originals que fan Els Amics de les Arts sedueixen a gairebé tothom. Personalment penso que el protagonista de “El Guardià en el camp de Sègol” del recent desaparegut J.D. Salinger, Holden Caulfield, podria ser l’home que treballa fent de gos als 35-40 anys. I és que la síndrome de Peter Pan es fa ben present en aquestes lletres tan ben trobades que comporten la nostàlgia als més grans fent-los reviure la seva infància a través d’espases d’Star Wars, superherois, Jedis, dinosaures, playmobils…

Però no es queden aquí, també tenen cançons de desamor com “Les meves ex i tu” o la que dóna el títol al disc, “Bed & Breakfast” (que va cloure un concert magnífic), molt a l’abast de com es senten els joves i no tan joves d’avui. Poden parlar dels estudiants erasmus que van de flor en flor, o dir-te simplement que fer un Showarma amb tu és el millor que hi ha. S’adapten als nous temps, et diuen el què vols sentir, amb gràcia i amb una humilitat que és d’agrair. Tenen la capacitat de riure’s de sí mateixos, i saben transmetre aquesta complicitat amb el públic, que en un moment àlgid de la nit es posa a entonar el meu avi en homenatge a la samarreta que porta en Joan Enric (guitarra acústica i veu).

Els referents culturals i televisius dels anys 80 continuen amb els bisos, força arriscats per cert, on Xuxa o en pinxo i en panxo apareixen en un rap farcit de paraules amb ics. També es riuen dels best sellers literaris i acaben amb “A vegades els ocells fan cagarades” del seu primer disc “Castafiore Cabaret”.

Sistemàticament rebutjats per participar en les darreres edicions del Mercat de Música  Viva de Vic, ara la ciutat dels sants els va fer justícia amb un concert inoblidable i ple fins la bandera. Hi ha rumors que avisen que podrien inaugurar la nova Atlàntida, i si no de ben segur que els veurem en un escenari important durant el MMVV 2010. Els Amics de les Arts porten una projecció imparable i estan trucant a les portes del cel.

—————

Un cop acaben de desmuntar l’equip, (encara no han arribat al punt de tenir qui els ho faci), els quatre components del grup, Dani Alegret (piano, teclat i veu), Joan Enric Barceló, Eduard Costa (melòdica, xilòfon, kazzo i veu) i Ferran Piqué (guitarra elèctrica, bases electròniques i veu) contesten unes preguntes a l’exterior del local:

– Els Amics de les Arts han deixat petita la Sala Pasternak, com us fa sentir això? La setmana passada aquí hi havia els Mishima i la sala no estava plena ni de bon tros. Acabeu de triomfar als Premis Enderrock, però us esperàveu una rebuda així a Vic?
– Piqué / Ni molt menys ens esperàvem una rebuda així, ha estat increïble, encara estem tremolant de veure tanta gent i que s’ho hagin passat tan bé com nosaltres gairebé, tot i que nosaltres gaudim com criatures. És un somni fet realitat.

– Barceló / Crec el mateix, sempre hi ha concerts que els recordes perquè musicalment són bons o perquè el públic està molt entregat o les dos coses, però aquest marcarà un abans i un després a la vida dels Amics.

– Piqué / L’únic que hem dit és que si l’Enric es posava la samarreta que porta li faríem bromes, l’hem amenaçat, i quan li hem dit fent broma que cantés una havanera el públic s’ha arrencat a cantar-la i ha estat increïble, i hem dit, què passa? L’acabem? I l’hem continuat i l’ha acabada el públic, ha estat increïble però zero preparat.

– Barceló / Són aquests moments que no pots parar-ho, tu no tries com va el concert, ho tria la gent, i la gent ha triat que era el moment de cantar “El meu avi” i que l’havíem d’acabar, i ha estat màgic.

– Barceló / És una cançó que si la fas al final dóna molt, la gent ha anat veient el recorregut de les cançons i aquesta n’és una que té un crescendo molt clar i llavors sempre va molt bé per finalitzar”.

És un amic nostre, l’escriptor Xavi Serrat que ens va proposar una lletra, amb tres o quatre pàgines de text que vam començar a retallar i a musicar i ens ha quedat aquest rap. Ell escolta de tot menys rap i li fem la broma que s’està passant al rap des que li hem versionat aquesta lletra.

– Alegret / Volíem fer un personatge tan perdedor que la gent se l’estimés, ja que a l’hora seria entranyable, la seva història fa que li agafis estimació, la gent no s’estima als perdedors però de l’home que treballa fent de gos te n’acabes enamorant, jo me l’estimo aquest personatge. La gent se l’estima i un dia vam trobar això. I el fet que haguéssim fet feines tipus l’home que treballa fent de gos també ens va motivar a fer una cançó sobre això.

– Piqué / Havíem fet de venecians a Port Aventura, veníem tabac en discoteques vestits de làtex blau… Feines molt “perres” molt de gos, que et pagaven quatre duros però que fins i tot amb això t’ho passaves bé. L’empresari t’apreta i el món està molt malament però trobes la manera de passar-t’ho bé, com aquest home que treballa fent de gos, tot i que amb l’amor no hi té traça.

– Piqué / Sí, i a més aquesta és molt curiosa perquè va ser un dia que estàvem assajant una cosa que ens feia molta mandra i vam veure que en Joan Enric tenia una disfressa de gos i vam començar a dir “Ostres un home que treballi fent de gos” i  partir d’aquí va començar a sortir la cançó.

Com va anar de formar un grup sense bateria ni baixista?

– Alegret / Va ser purament pràctic, compartíem pis i allà no hi havia bateria ni baix, de fet la bateria no hi hagués ni cabut al pis… Llavors ens vam adaptar al què teníem, tots quatre tocàvem la guitarra, jo el piano i l’Eduard les joguines i vam organitzar-nos així. I en Ferran que en sap d’informàtica va dir que ell faria les bases electròniques. Per això per una qüestió pràctica estem així. També és veritat que pel “Bed & Breakfast” vam comptar amb un bateria i baix de veritat per algunes cançons.

– Piqué / Alguns bolos els farem amb baix i bateria, però també depèn de la sala que vagi bé.

– Piqué / Aquest cap de setmana el tenim ple i parem per Setmana Santa, però després tornarem a tenir-ne bastants. Els Premis ens donen una empenta sens dubte, sí que ens seguia gent, però això d’avui no havia passat mai, penjar el cartell de les entrades exhaurides és com increïble, veure tanta gent i tothom saltant i animat… En part és per la repercussió dels Premis, segur, surten als mitjans, et van donant credibilitat i públic, i quan tens públic tens promotors que et volen contractar i una cosa porta a l’altra.

Extret de Osonatanga.cat