Nit per la posteritat. Un cim. Un vuit mil. Quelcom difícilment igualable. Ahir s’entregaven els Premis Enderrock a Bikini i nosaltres hi érem per recollir-ne set: dos de la crítica i cinc del públic. L’any passat també hi érem però ningú sabia res d’Els Amics. Vam estar pululant durant tota l’entrega amunt i avall. L’Eduard, en un moment de l’acte, es va acostar a en Joan Enric i va dir-li: “L’any que ve serem aquí dalt”. I en Joan Enric va riure amb una cara mig incrèdula, va fer-li un parell de copets a l’esquena i li va dir “Oh i tant!”. Però l’Eduard no reia. Va dir: “No ho dic de broma”.

Foto: Neus Ferrer

Ahir tot va ser molt diferent. Arribem a la tarda per fer les proves de so i de cop ja ens enxampa la gent d’Enderrock TV per fer l’entrevista que teníem pendent de feia dies. Tornem a Bikini i ens ve el fotógraf de l’AVUI, fotos. Més tard arriba el periodista i fem l’entrevista. Arribem de nou a Bikini. Dues entrevistes més. Baixem als camerinos i tot ple de gent. Nervis, cerveses, mitjons, fotògrafs, petons, músics, americanes… Coneixem gent que feia temps que volíem saludar com Sanjosex, Pol Fuentes o en Cesk Freixas (el principi d’una amistat?). La nit comença bé. L’Ibai Acevedo rep el Premi per Votació Popular per la Millor Portada de disc. No és fins més tard que en Màrius Serra puja a l’escenari amb quatre “e”. Els Amics són a darrera, mirant-s’ho expectants. L’Òscar Dalmau li diu a en Màrius: “una paraula amb quatre e”. I ell diu: Efervescent! I anuncia quatre Premis més per votació popular per Els Amics.

Foto: Neus Ferrer

Al cap d’una estona puja la poc-moderna Elisenda Soriguera per donar els premis de la crítica als Amics. Emoció, papallones a la panxa, nervis… Sortim i els recollim. “Gràcies!”. I després el mini-concert: Jean-Luc, L’home que treballa fent de gos i 4-3-3.  La gent, immensa. Ho canta, ho balla, ho crida tot. En Xavi Mercadé en fa una foto des de darrera i la penja al Facebook a l’instant!.

Foto: Xavi Mercadé

I després tornem a anar al camerino i anem al PhotoCall a fer-nos fotos amb tothom. “Taxis, Faxos, Flaixos, Quixots i Sanxos!”.  Alegria, felicitat, abraçades. I s’acaba la festa. Cansats anem cap a la porta no sense abans fer un parell d’entrevistes més. I pugem al cotxe i tornem, esgotats però contents. Amb un somriure impossible d’esborrar a la cara. Tot això ja no ens havia de passar. No estava previst. No hi comptàvem… És un regal, és un privilegi, és un Nadal que no s’acaba. Cada dia despertes i hi ha un altre regal. Som molt afortunats i ho sabem. I mirem de gaudir-ne treballant amb la mateixa humilitat que el primer dia. Venem discos, fem concerts, ve gent als concerts, canta les cançons, s’emociona, riu, plora… No podem demanar més. Gràcies. Serem aquí fins que hi sigueu vosaltres. Som Els Amics de les Arts. I ahir a la nit, va sortir el sol.