Per Andreu Gomila – Diari AVUI 27/3/2010
El disc Bed & breakfast, com diu Dani Alegret, els va costar “molt d’esforç, diners i llàgrimes”, però també els ha ofert la possibilitat d’esdevenir gairebé un fenomen de masses en aquest país tan poc massiu. I és que Els Amics de les Arts són ara mateix el grup del moment, amb una xifra més que destacable: fa setmanes que són al núm. 1 de les llistes diàries de MySpace a l’Estat espanyol, la xarxa social musical més important del món. Cançons com Jean-Luc, per exemple, tenen més escoltes que qualsevol d’Amaral o Fito & Los Fitipaldis. A la mateixa llista, els Manel són al cinquè lloc.
Joan Enric Barceló, Eduard Costa, Ferran Piqué i Dani Alegret mai no s’haurien imaginat un èxit com el que estan vivint. Però la festa major de Sant Andreu, la tardor passada, diuen, els va donar la dimensió de tot plegat. “No ens ho crèiem, tota aquella gent que cantava les nostres cançons”, apunta Alegret. L’impacte dels seus temes a internet també els oferia el gruix de tot plegat, ja que en poques setmanes van passar de 65.000 visites a les més de 400.000 actuals. Ells, de fet, es consideren un grup 3.0, ja que van néixer a la xarxa. “Vam penjar les cançons a MySpace abans que tocar-les en directe”, apunta Costa.
El seu mèrit és doble, ja que, a més, s’ho han fet tot ells. “No hem anat a buscar ningú ni ningú no ens ha vingut a buscar”, afegeix Piqué. Ara fins i tot han de fer mans i mànigues per compaginar les respectives feines -els que en tenen- amb la vida errant del músic català.
Saben, tanmateix, que haver tret el disc la tardor passada, sense grans competidors al davant, els va ajudar. Ells, però, no ho van tenir gens en compte aleshores. Eren simplement quatre antics companys de pis, fans d’Antònia Font, Mishima, Mazoni i Albert Pla que van decidir llançar un segon disc després d’un primer, Castafiore Cabaret, que va passar sense pena ni glòria.
Canvis sobre la marxa
Ara, amb tota la gent que els segueix, asseguren que haurien canviat moltes coses del seu cèlebre Bed & breakfast. Barceló explica que L’home que va matar Liberty Valance la van improvisar al mateix estudi, sense haver-la assajada abans. “Ja hem canviat algunes coses”, assenyala Alegret. “Quan vam fer el disc no sabíem que la gent ens estaria tan a sobre, i en moltes coses que vam fer de qualsevol manera, com alguna lletra, ens hi hauríem mirat més”, afegeix Barceló.
La qüestió és que aquesta banda de quatre, sense cap frontman, amb tots els seus components al davant de l’escenari, és un dels fenòmens d’aquest 2010, amb el permís de La Pegatina, una altra banda 3.0 que ha aconseguit difusió a través de mitjans alternatius. Com bé diuen, són del públic que els escolta.
L’enllaç aquí!