Amics,
el periodista musical Pep Blai ha escrit una columna sobre Els Amics de les Arts al diari AVUI. Va sortir aquest passat divendres. Diu així:

L’alegria dels amics (de les Arts)

Pep Blai
Hi ha discos per escoltar-los en solitari i n’hi ha que són per compartir. N’hi ha que transmeten sensacions i sentiments, i n’hi ha que expliquen anècdotes i històries. N’hi ha que conviden a la nostàlgia i la malenconia, i n’hi ha que demanen una actitud alegre i vitalista. N’hi ha que arriben al cor, i n’hi ha que surten del pulmó, com una bombolla d’oxigen que dóna ales i provoca somriures. Dels primers n’hi ha molts i bons exemples. Dels segons, no n’hi ha tants, i pocs de bons. Per això m’agraden Els Amics de les Arts.

Potser la seva obra no és tan rodona com exigirien els crítics més selectes, perquè no s’aferren a cap sacrifici estètic. En canvi, aposten per un valor de vegades massa infravalorat en l’art: la naturalitat, l’espontaneïtat i l’atreviment. Deixar-se anar. La seva basa és una desenfadada barreja instrumental (guitarres, electrònica, melòdiques, kazoo…), un desvergonyit joc de quatre veus (tots els dels grup hi canten) i unes lletres aparentment d’anar per casa, experiències quotidianes de la joventut a la gran ciutat que ells saben revestir com a aventures ben sucoses. Realment refrescants. La perfecta banda sonora per a un pis d’universitaris que es mengen el cervell amb la complicada simplicitat del que els envolta.

Bed & Breakfast (Nòmada 57 Records) és un àlbum que entra directe, amb un hit que enganxa –Jean-Luc– i una cançó preciosa –L’home que treballava fent de gos-. Un cant a la vida, a gaudir de les petites sorpreses, a desdramatitzar els disgustos, amargar-se i riure alhora; fins i tot a lligar seguint estratègies futbolístiques o els consells de Godart. No és enganyar-se, sinó una manera d’encaixar el món. A mi, la veritat, em va molt bé tenir aquesta mena d’amics (de les Arts).

Salut!

PD: Demà post especial sobre els tres concerts que farem aquesta pròxima setmana!