Des de Gràcia amb amor
Sens dubte, una de les sorpreses més grans d’aquesta gira és que, als concerts, hi ha deixat de venir només gent que ja coneixíem. Als principis és això: “Va, veniu, veniu que sinó no hi haurà ningú!” , “Ei, va, passeu un rato que sinó ens menjarem els mocs” (figuradament). És normal (la situació, no menjar-se els mocs). Aquesta etapa en la majoria de grups sol durar molt de temps. I és que entre tanta oferta musical és complicat que algú faci un raconet per a tu. Hi ha un dia però, que la cosa canvia. A l’APOLO del febrer ja vam començar a veure cares no tan conegudes. “Eps! Qui són?” La setmana següent la cosa va anar en augment. Érem al Minifestival de BCN . Vam fer un concert curtet (de 30 minuts) i quan vam baixar de l’escenari es van acostar dues persones (noi-noia) i ens van dir “Hola! Som en Roger i l’Alba i hem vingut expressament des de Gràcia!”. Allò ens va fer riure. (Estàvem al Born i deien que havien vingut EXPRESSAMENT des de Gràcia). Es van presentar amablement, vam estar xerrant una estona. Els hi havia agradat.
En Roger diu que sí, que tot bé. En Ferran fa com si conduís un F1 i estigués a punt d'arribar a la meta. L'Alba és (de llarg) la que té el cos més ben col·locat per contribui a la qualitat estètica de la fotografia. L'Eduard, amb un petit rinxol a lo Clark Kent, somriu tot i tenir els una colònia d'acufons als timpans.
Van anar passant els dies i va arribar el concert de La Mirona. Sortim cantem, patapim patapam, i quan baixem els tornem a veure allà. “Que fort! Què feu aquí? Si us queda molt lluny de casa!…”, “Sí, hem vingut a veure-us expressament des de Gràcia”. Aquest cop ja no va fer riure. Va ser un “Dios!” interior. Havien fet més de 100 km per veure Els Amics. Això MAI a la vida ens ho hauríem pensat. Però la cosa no va acabar aquí. “Com torneu?”, “No ho sabem. Hem agafat metros, busos, taxis, trens i ara som aquí a Girona. Fins demà a les 6 del matí no surt un tren”. Us podeu imaginar la cara que vam fer nosaltres. Estàvem al·lucinant. “Ens podem tirar una foto amb vosaltres?”. “Hosti, si voleu ens tirem aquí mateix un fotobook sencer. Porta la càmera!”
Retrat del cul
A l’Elèctric van tornar a venir. En Roger va dir que s’estava fent una samarreta d’Els Amics. Que no podia ser que no en tinguéssim i que el mític slogan de Joan Manzaneque “Avança’t al teu temps, digues que t’agraden Els Amics de les Arts” era perfecte. Vam quedar que la portaria a l’Apolo… i efectivament. Una samarreta totalment artesanal amb les cares dels quatre clics i amb el nom del grup a sota. Que maco. I una xapa d’en Son Goku pels quatre (estem negociant la custodia compartida).
Aquest és un cas estrany però fantàstic. Ens fa molta il·lusió saber que la gent ve als concerts perquè realment en té ganes i ens encanta veure que molta gent repeteix. Ja anem intentant de canviar alguns monòlegs de tant en tant (alguns són intocables) i canviar una mica les cançons perquè hi ha gent que ens ha vist cinc i sis vegades en aquesta gira! No comentarem tots els casos un a un perquè tampoc seria plan però que sapigueu que el contacte amb la gent després del concert està sent una de les coses més guapes d’aquesta gira. I que poc a poc ja comencem a reconèixer cares desconegudes. Només us podem dir a tots que GRÀCIES. Gràcies a tothom que ha vingut en algun concert i ha escoltat i ha rigut i ha ballat i ha tornat a casa amb un mig somriure a la boca. Els Amics és això.