En una tribu apache

En una tribu apache

Fa dies que pensem en el concert. Trucades, entrades, invitacions, la web, aquí, allà. Tot ha de sortir bé. O almenys això intentarem. Dormim poc el dia abans i a les set del dimecres la son ja diu prou. I la meitat del dia passa lenta, feixuga, sense ganes. Arriben les dues i la cosa ja comença a agafar un altre ritme. A les 16.30 trobada a St. Andreu per recollir “els trastos” . A l’Apolo ja ens espera la Carlota. Entrem. És un lloc familiar. Però hi tenim una espineta clavada. Vam fer el concert aquí amb molts pocs bolos a les esquenes. Ara que aquest ja és el fa 14 d’aquesta gira la cosa es veu molt diferent. Comencem a muntar. I què vols que et digui? Ens ve la gana. Fem unes cerveses al bar del costat i després anem a un altre bar a buscar entrepans (sí, vam canviar de bar… no pregunteu per què). Allà (al 2n bar) coneixem en Quim Durbán, un dels mandamás de l’estudi on al juliol començarem a gravar. Macos, aquesta gent. Macos i MAC OS (aquesta és una broma per freaks i tècnics de so, no passa res si no l’heu entès). Amb els bocates tornem a entrar cap a dins. Veure un escenari buit amb tot preparat però sense gent a la sala és una sensació estranya.  És com de… aquí en passarà una de grossa…

Silenci?

Silenci?

Ve en Ruben de Catalunya Ràdio i ens fa una mini-entrevista. Al camerino fem  coses per no estar nerviosos i cantem els hits d’Els Amics que mai no veuran la llum com Vull aprovar l’ESO o El Xirucaire. Escalfar la gola, sí. Matar els nervis, també. “Hi ha gent?”. No gaire… Els amics que ens han vingut a gravar el concert entren als camerinos i també graven l’avantmatx.

Cançons desconegudes al camerino dEls Amics

Cançons desconegudes al camerino d'Els Amics

A les 21.30 puntual com un rellotge la Carlota del Tr3SC treu el cap i diu “Som-hi!”. I bé, la resta ja la coneixeu. Passen algunes coses estranyes durant el concert… L’ordinador fa dues mini-becaines que desemboquen en un petit caos que un amic nostre que es diu Manel acaba dient “Era un gag, no?”. Per sort, l’Eduard no diu “eren parits a cuberta” en comptes de “eren nascuts a Calella” quan fa la intro de 36%. S’acaben les cançons que teníem programades i comencen els bisos (reals). “Una altra!”. Doncs Dissabte qualsevol. Vinga! Merci! Adéu! “Una altra!” Doncs “I no sé el què m’ha dit”. I s’acaba. Gràcies. Petons, mitjons i americanes. I els segurates fan massa ràpid la seva feina i no hi ha temps per parlar amb quasi ningú. Però la gent hi era! Els sentíem, els respiràvem. Hem fet un Doble Apolo [2]. Que guapo! Ara un mes sense pràcticament bolos… Feina, molta! El 13 de juliol comença la gravació del nou disc…

Més comentaris sobre el concert a…
Poc-moderna –  Bloc d’Elisenda Soriguera
Kurtibolos – Bloc d’en Kurti